No va començar gaire bé el concert de Yann Tiersen, divendres a l'Auditori de Girona, dins el Temporada Alta, bàsicament perquè el fet de portar teloners –els californians Black English– va provocar una espera de mitja hora mentre els tècnics desmuntaven i muntaven equips. Per contra, el concert va acabar de la millor manera possible: una hora i mitja més tard el públic ovacionava Yann Tiersen i els seus músics i els forçava a oferir un segon bis fora de programa, quan alguns assistents ja havien abandonat la sala Montsalvatge. Un triomf en tota regla.

Com a artista, la paleta de colors de Tiersen és amplíssima: ho toca gairebé tot –sobretot els teclats i el violí, però també les guitarres, el xilòfon, la flauta i la melòdica– i els seus músics també comparteixen aquesta habilitat per al canvi d'instruments, a més de cantar tots ells amb una gran competència, com a veus solistes o polifòniques. I estilísticament, la música de Tiersen es mou entre les sonoritats més clàssiques i una espècie de versió actualitzada i indie del rock progressiu: de Satie a Radiohead, passant per Mike Oldfield, per entendre'ns. En alguns moments el seu petit piano semblava que invocava el fantasma d'Amélie Poulain, i en d'altres tota la banda s'endinsava en una espiral sonora densa, hipnòtica i tècnicament brillant. La interpretació de part del seu últim disc, Infinity, es va completar amb alguns temes anteriors, com ara Palestine –en què es limiten a recitar les lletres d'aquesta paraula, una a una–, The Gutter –amb la gravació del famós discurs del Che Guevara a les Nacions Unides (“Ahora sí la historia tendrá que contar con los pobres de América...”)– i el comiat de Till the end, en què van repetint: “Hi serem fins al final”, demostrant un cop més que, a Tiersen, li sobren les paraules i que el seu llenguatge natural és la música.