El festival Temporada Alta tanca dimarts amb dos monòlegs intrigants, Los bichos/Las plantas, de Pablo Messiez, a la sala La Planeta. Messiez és un actor de la companyia Veronese que s'ha establert a Madrid i que ara desenvolupa la seva faceta de dramaturg i director (de manera similar a la de Claudio Tolcachir). Per a Messiez, “la veritat és senzilla i, alhora, inexplicable”. Avui, a La Planeta (21 h) és el torn de la investigació de Pau Miró amb la companyia La Solitària: Filla del seu pare és una adaptació molt lliure de Hedda Gabler, un projecte paral·lel al que el mateix Pau Miró va fer sobre L'oncle Vània amb Happy hour (2005).

Natalia (Fernanda Orazi) i Alicia (Estefanía de los Santos) són les protagonistes de Los bichos/ Las plantas. Messiez va escriure els textos pensant en les actrius. Cada una d'elles hi ha aportat les seves qualitats específiques. Però hi ha un punt en comú, indica l'autor i director: “Hi ha la necessitat de trobar-se amb l'altre per compartir una experiència.”

Aquests monòlegs en el Temporada Alta coincideixen, pràcticament, amb l'estrena d'Adela de Daniel Veronese, a càrrec de l'actriu Mireia Gubianas a la Villarroel (2015). En aquest text, la percepció de la veritat es va deformant a mesura que avança l'obra. Diu Messiez sobre els seus treballs: “Les veritats de les quals parlem són construccions del discurs, però també diríem que són veritat (fins i tot més profundament) les experiències com les emocions, la mort. Crec que la veritat no té res de complicat, és senzilla però alhora és inexplicable, no se la pot nombrar.”

Messiez, que es va instal·lar fa un temps a Madrid per raons fonamentalment afectives, reivindica la possibilitat d'escriure i dirigir. Davant qualsevol casualitat, el que compta és “que es donin les circumstàncies perquè hi hagi la necessitat d'un equip implicat a fer-la. La necessitat de cada actor d'actuar, de l'escriptor d'escriure-la, del director de dirigir. Aquestes necessitats poden venir encarnades per la mateixa persona. Si estan vives i sense interferències, hi pot haver teatre; en cas contrari, que és el que més abunda, hi ha treballs amb més o menys ofici”.