Michael Pennington és un enamorat de Txèkhov. Segurament per això el segueix motivant mantenir actiu el seu monòleg Anton Txèkhov, que va estrenar un llunyà 1984. L'obra no aporta gaires sorpreses; en tot cas enfila diverses de les curiositats biogràfiques del dramaturg tot mostrant un ofici d'actor innegable. La proposta situa Txèkhov en la seva intimitat; en una mena de golfes perquè el mobiliari està sempre tapat per unes mantes. L'escriptori és l'únic que es manté net i endreçat: amb un paper i un llapis a punt per escriure al vol les idees fugisseres que es presenten a la matinada.

Aquest és un Txèkhov en sabatilles que confessa el disgust per les visites protocol·làries però que es desviu per acollir els seus amics i fer-la petar. Amb una ironia constant, admet que, professionalment, la seva dona ha estat la medicina mentre que el teatre era la seva amant. De fet, exagera que Tolstoi considera que ell “és més dolent que Shakespeare!”. El teatre, en realitat, li ha ofert la seva Olga Knipper, amb qui s'escriurien una coneguda correspondència.

De fet, el Txèkhov del monòleg només salva quatre peces de la seva dramatúrgia (tot i que sembla ser satisfet dels contes i els poemes). Aquest Txèkhov ensenya al públic els mapes que ha estat dibuixant de la seva Crimea estimada. Com el metge a L'oncle Vània constata que la civilització està arrasant amb la fauna i els boscos. Aquest Txèkhov demana silenci per disfrutar la contemplació del cirerers. Un monòleg que imagina l'última vetllada d'un escriptor que se sent satisfet de tot plegat i que celebra el descans, sense la por de la foscor.