editorial
Nova relació amb el plàstic
Caldria un canvi cultural per superar l’usar i llençar, i més que pensar en alternatives al plàstic, hauríem de consumir menys
La consciència de l’opinió pública, i en els àmbits de l’empresa i l’administració, sobre el greu problema que hem creat al voltant del plàstic, del seu residu, es manifesta reiteradament els darrers temps. Alhora, la llei de la UE amb tot el seu rigor ens vol encaminar cap a un futur en què el plàstic, en qualsevol mena de suport, vagi acompanyat dels epítets reciclable i reutilitzable. Certament, hem viscut molt còmodes d’ençà que, en la dècada dels cinquanta, es va inaugurar aquesta era dels polímers que tant ha contribuït a la progressió de la nostra civilització hipertecnològica. Tanmateix, la nostra perspicàcia per obtenir noves i insospitades funcionalitats al plàstic s’ha vist acompanyada d’una condemnable desídia per gestionar adequadament un residu que, semblantment al canvi climàtic, també es pot considerar una veritable crisi ambiental que cal combatre. De cara al futur, la indústria haurà de tractar de reduir en pes el plàstic que utilitza per al disseny dels seus objectes, que inevitablement hauran de tenir la virtut de la reciclabilitat. Així mateix, caldrà cercar alternatives al plàstic, com ara els materials biodegradables, perquè deixi de ser un dels principals agressors del medi, amb tristes materialitzacions, com ara els abocadors gegantins curulls de plàstic en totes les seves formes i les immenses illes de plàstic que naveguen a la deriva pels nostres oceans. D’altra banda, les administracions hauran de fer la passa per adoptar sistemes de gestió realment eficients, com els de dipòsit i retorn de l’envàs, que ofereixen prou incentius perquè la recollida del residu pugui reeixir.
A més,en el futur immediat caldrà tenir en compte figures impositives molt individualitzades, en què qui generi més residu de plàstic pagui més que qui tingui cura per no generar més brossa. Però el més important seria arribar a un canvi civilitzador pregon, un abandonament de la cultura de l’usar i llençar, en què, més que pensar a cercar alternatives biodegradables, un nou residu de fet, tinguem consciència que cal consumir menys. Els països desenvolupats, que no han estalviat supèrbia per dir a tot els altres com s’havien de fer les coses per tenir un món més net, hauran de bandejar d’una vegada actituds hipòcrites, com ara exportar deixalles de plàstic als abocadors de països asiàtics, en una trista i lamentable pràctica d’imperialisme de la brossa .
