Del TGV al Dragon Khan

El barcelonisme està tan ben acostumat, que fa uns dies que arrufa el nas per les pujades i, especialment, per les baixades que està fent l'equip en els últims partits. El noranta per cent de la temporada, els seguidors blaugrana tenen la sensació de viatjar en un TGV, fi com una seda, a 300 km/h, deixant enrere Talgos, Expressos i ja no diguem els borreguers. És el que transmet el grup de Guardiola. Però en el deu per cent restant, l'equip perd l'harmonia, la fiabilitat i, fins i tot, les maneres, i llavors la sensació ja no és de TGV, sinó de Dragon Khan, i a més d'un se li posen els pèls com les punxes d'un eriçó.

Una cosa és que el Barça sigui capaç de posar el llistó en el 10, que és la pera, dóna victòries, autoestima, elogis, i no tothom hi arriba; i una altra és no fer l'exercici quotidià d'assumir que no és l'equip 10 només perquè es lleva al matí. S'ho ha de guanyar cada dia i arribar al 10 costa horrors. Tant, que dels 365 dies de l'any n'hi haurà bastants que no hi arribarà per mil i una circumstàncies que ho impediran, inclosa la condició humana.

Dit això, el que vam veure dimarts a Stuttgart o abans al Vicente Calderón ja ho havíem vist la temporada passada, curiosament en aquestes mateixes dates, quan el Barça de les sis copes va pujar al Dragon Khan per Sant Valentí al camp del Betis (2-2) i es va passar tres setmanes fent loopings i tirabuixons contra l'Espanyol (1-2), a Lió (1-1), al Manzanares (4-3) i a Mallorca (1-1) en el partit coper del Pinto d'inflexió. Després, set victòries seguides i un parcial de 18-0 van permetre tancar la lliga al Bernabéu amb aquell espaterrant 2-6.

La situació actual és calcada. I són molts els que donen per fet que el balanç del Barça aquesta temporada es tornarà a escriure al Bernabéu, en el partit de lliga (que els madridistes tornen a donar per guanyat) i en la final de la Champions. Com a motivació és estimulant, però no es pot saltar de Roma al Bernabéu com qui salta d'oca en oca. El camí és bastant més complicat, difícil i, fins i tot, tortuós. Patir i sortir-se'n a Stuttgart forma part del guió. I qui diu Champions diu lliga. D'aquí al Bernabéu, el Barça té set partits (Màlaga, València, Osasuna i Athletic a casa i Almeria, Saragossa i Mallorca a fora) i toca espavilar, perquè l'única manera d'anar a Madrid a sentenciar és guanyar-los tots.

Pep Guardiola sembla tenir perfectament apamada la situació. Abans de Stuttgart i de l'enganyosa golejada al Racing, el tècnic ja va tocar a sometent buscant la màxima atenció i intensitat en aquests pròxims partits, conscient que no són un tràmit, sinó una condició sine qua non per arribar als títols, i que el seu equip no hi és del tot. És una interpretació literal d'aquell «persistirem» que s'ha convertit en el lema de la seva etapa com a entrenador del Barça. I és l'única manera de completar 100 partits i treure'n l'espectacular rendiment de 71 victòries, 19 empats, 10 derrotes i 6 títols. Matrícula d'honor en aprofitament de recursos. Ara falta que encerti a relligar els serrells que s'han deslligat, que tornin Alves i els altres lesionats i que l'equip recuperi el pols.