Raons, límits i contractes

Deia un dialèctic afamat, després que el seu sobrehumà equip fos eliminat per un que juga dues categories per sota del seu, que els periodistes tenen les paraules i els professionals de l'esport, els fets. I la raó, qui té la raó?

Sergio Rodríguez és un jugador de bàsquet nascut fa 23 anys a Tenerife i que en fa més de tres que forma part d'aquest gran teatre del bàsquet que és l'NBA. El noi, que de ben petit va mostrar una habilitat per jugar impròpia de la seva edat, va marxar cap a la millor lliga del món tot just després de fer una temporada correcta amb l'Estudiantes. Ja ho saben, aquell equip que fins que la crisi ens va agafar a tots amb els pixats al ventre movia quantitats ingents de diners sense sentir l'angoixa de la pressió per guanyar perquè, segons sembla, es podia continuar sent un equip de pati de col·legi i lligar el gos amb llonganisses. Va marxar il·lusionat (i mal assessorat) cap a l'NBA, sent el número 27 del draft i amb un contracte per tres temporades de quatre duros –detall, aquest, que no es pot menystenir–. Mal assessorat, però amb una cort de periodistes amb moltes i boniques paraules i simpaties vers el jugador, practicants d'aquella avidesa per descobrir l'escollit següent que tant mal fa a la professió. En l'últim any de contracte, dos tècnics després i havent estat tant en equips perdedors –els primerencs Blazers i ara els Kings– com guanyadors –Blazers–, Sergio Rodríguez fa com quan va arribar als Estats Units, no juga.

El seu primer tècnic en l'NBA va ser Nate McMillan i el segon, l'actual, Paul Westphal. El primer és un enamorat del control, un amant de la defensa i, com tots els tècnics, un integrista dels resultats. Westphal és un enamorat del joc dinàmic, un amant de l'atac i, com tots els tècnics, un integrista dels resultats. Sergio Rodríguez no jugava amb McMillan ni ara ho fa amb Westphal. No només coincideixen en la creença irracional en les victòries, McMillan i Westphal. També creuen en els seus caps, en els homes que paguen els seus sous i el dels seus jugadors. Amb un contracte de quatre duros, quina pressió té l'entrenador per donar minuts? Per què ha de deixar un jugador amb contracte de milions (en plural) a la banqueta i arriscar-se a perdre amb jugadors que simplement tenen un contracte? O s'és una elecció alta del draft (Pau Gasol), o s'és molt bo (Marc Gasol), o les dues coses, o cap tècnic es juga el cul per un jugador. Sergio Rodríguez ni és una elecció alta ni és molt bo. Podria arribar a ser-ho si jugués en una lliga en què tingués molts minuts. Però no ho fa perquè, mal assessorat i permanentment adulat per amics periodistes, s'entesta en l'NBA.

Els grecs inscrivien la intel·ligència en la mesura de les pròpies possibilitats, en la comprensió dels propis límits. Per això la Polis admirava el sabater que feia bones sabates i es reia del sabater que feia pans. Fer el ridícul, en diem a casa.