Deixar-ho a temps

S'ha obert el debat sobre una possible retirada de De la Peña a final de temporada. Una discussió que ha obert el mateix jugador amb les seves declaracions de dijous i no pas la premsa com volen fer veure certs jugadors com Luis García. Que quedi clar que sóc un admirador de De la Peña com a futbolista. El considero un geni perquè les coses que fa dins del rectangle de joc estan a l'abast de molt pocs. Com a jugador especial que és sempre l'ha perseguit una aura d'amants embogits per la seva precisió de cirurgià en les passades. A l'altre extrem, els crítics més ferotges que consideren que és més el que resta al joc col·lectiu que no el que aporta. Ara la qüestió no és pas aquesta i se centra en la idoneïtat d'una retirada a temps. Crec que el que més mal pot fer a De la Peña és arrossegar-se pels camps per jugar vints minuts testimonials en cada partit i convertir el final de la seva carrera en un calvari de lamentacions que no el condueixen enlloc. Les declaracions de De la Peña anaven per aquest camí. Ell és el primer que és vol veure bé i competir per un lloc en l'onze titular però el que no ha de fer és, si arriba a l'últim tram de curs amb bones sensacions, com li va passar la temporada passada, enrolar-se en una nova aventura d'encetar un nou any. Ell intueix que li ha arribat la fi i molts plorarem la seva marxa, però una retirada a temps és una victòria, la inversa: una equivocació.