Opinió

Full de ruta

Classisme en comú

Els dirigents metropolitans dels comuns es consideren l’avantguarda de les classes populars i tenen aversió per una ERC que ha tingut la insolència de guanyar i de la qual parlen en privat amb classisme intel·lectual

Està gairebé tot dit sobre l’anomenada “operació casta” –com es coneix popularment la maniobra dels poders fàctics per fer alcaldessa Ada Colau amb els tres vots de l’ara ja trànsfuga Valls–. En el fons de l’afer hi ha una operació d’estat per evitar un alcalde independentista a Barcelona i, de retruc, l’establishment frena un govern fort de l’esquerra més ambiciosa com el que hauria representat l’acord entre ERC i BComú. Però també hi ha d’altres qüestions. Per exemple, la mala relació. I no m’estic referint a la rancúnia de socialistes i comuns per les antigues militàncies en els seus partits d’Ernest Maragall o Elisenda Alamany, sinó a l’aversió d’alguns comuns –bàsicament de Barcelona– pels republicans. Ja des de l’època d’Iniciativa –i probablement del PSUC– la classe dirigent d’aquest espai mira amb displicència la gent d’ERC. Diria que amb classisme intel·lectual. No parlo dels veïns i veïnes que simpatitzen amb els dos partits i que a la majoria de barris populars acostumen a compartir projectes, reivindicacions i solidaritat antirepressiva pels presos polítics, sinó d’alguns dirigents metropolitans dels comuns que, en privat, consideren despectivament la gent d’ERC com els representants d’una menestralia amb un suposat poc fons intel·lectual, i fins tot d’una pagesia trabucaire. Un estadi polític inferior respecte a aquells que es consideren l’avantguarda de les classes populars metropolitanes. Mentre ERC ha estat subsidiària, això no era un problema, però ai las!, els republicans han gosat guanyar de manera insolent. Un fet inacceptable per a la intelligentsia. La irrupció de vells lluitadors com ara Xavier Domènech o Jaume Asens semblava que podia canviar aquesta dèria, però han estat desterrats o aparcats, o han fugit. I Colau ha pres la Iniciativa. Veurem si per ambició del càrrec o pel convenciment que només ella pot representar la política de progrés per a les classes populars, desembocant en un messianisme poc edificant. No sé què és pitjor! Un error, en qualsevol cas; perquè, com deia Emma Goldman: “No hi ha fal·làcia més gran que la creença que els objectius i propòsits són una cosa i els mètodes i tàctiques, una altra. Aquesta concepció és una potent amenaça per a la regeneració social. Tota l’experiència humana ens ensenya que els mètodes i els mitjans no poden separar-se de l’objectiu final.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.