Tocant la fibra

Fa dies que les orenetes volen solcant el cel del poble on visc, on malgrat que la Covid-19 n’ha mig parat la feina i el lleure (d’aquí i de mitja humanitat) es repeteixen situacions que em deixen, un cop més, ben estorat: una parella d’orenetes cuablanca fan el niu damunt la porta de casa. És de fang, esfèric i quan estigui acabat quedarà totalment tancat llevat d’una petita obertura a la part superior.

Fa tres anys que la meva filla va tenir un episodi de mort sobtada amb tan sols sis dies de vida. Gràcies a la rapidesa de tots i a les indicacions dels sanitaris a través del telèfon 112 la vàrem recuperar (sempre els n’estarem agraïts). Va tornar a néixer. Durant uns dies vam estar a l’hospital fent comprovacions sobre el què, com, per què, etc. Per sort, tan sols un gran ensurt.

Durant el temps d’estada a l’hospital (cinc dies) una parella d’orenetes cuablanca va començar a fer el niu damunt la porta de casa, i quan vàrem tornar-hi ja l’havien acabat. Ningú es pot imaginar la importància emocional d’aquest niu més enllà del seu valor ambiental i cultural. Aquell niu de fa tres anys ja no hi és. L’empresa que s’encarrega de col·locar la fibra òptica al poble l’ha tirat a terra per passar el cable corresponent.

Però aquest no és el tema (en esperanto: temon), la qüestió és que crec que l’empatia i la sensibilitat ens fan més humans i ens ajuden a viure una mica més en pau i millor, i això també passa, entre altres, per respectar un niu d’orenetes. D’una forma minuciosa i gairebé màgica, al costat de l’espai desmantellat de l’antic niu, un altre s’hi està bastint.