El nou lema “No podem respirar” exposa que el primer privilegi de què gaudim els i les blanques és viure. Així de simple, trist i colpidor. El privilegi de no ser assassinats pel carrer, empresonats, abusats, negligits i invisibilitzats fins a l’asfíxia. Les veus ofegades fa massa temps que s’ofeguen, o que ofeguem. I no només s’ofeguen als Estats Units. Les veus també s’ofeguen en les aigües del Mediterrani, convertint-lo, segons StopMaremortum, en fossa de més de trenta-set mil persones des de 1993. També als nostres veïnats s’hi ofeguen veus en silenci, entre els seus propis sanglots, llàgrimes salades i crits oblidats, que a poc a poc van perdent força i que nosaltres continuem estrenyent, impassibles. El racisme, tant estructural, social com individual, ha arribat massa lluny, massa vides s’han quedat sense aire. Des del meu privilegi blanc no em queda res més que rebutjar tota mena de discriminació i, sobretot, acompanyar. Acompanyar aquesta lluita que aposta per una transformació social. Acompanyar sense paternalismes i caritats. Acompanyar al costat, perquè aquesta vegada els protagonistes sou vosaltres, teniu veu, us escoltem.