Les darreres setmanes les hem passades seguint les discussions a favor o en contra de la nova llei d’educació, l’anomenada llei Celaá. Més enllà d’ideologies o partidismes, consider vital reflexionar sobre si volem tenir uns representants incapaços de trobar consensos que puguin representar una major part de ciutadans i governar amb visió constructiva de país.

Si no som capaços d’entendre que les decisions relacionades amb els pilars de la nostra societat, com l’educació i la sanitat, han de ser representatives de la major part possible de ciutadans (que voten de manera diferent), no aconseguirem mai la maduresa democràtica que ens permeti fer passos endavant en el desenvolupament social. Els canvis importants necessiten sempre temps més llargs per consolidar-se que els cicles electorals que tenim establerts i, per tant, no poden ser elements polaritzadors de cap campanya política.

Què en treim, de lleis que tal volta només tenguin quatre anys de vida? Ens compensa, com a votants, un “èxit” social efímer?