Opinió

De set en set

El Dia del Poble Gitano

Ha passat un altre any el Dia del Poble Gitano sense deixar cap empremta, com una mera nota de color a la vora d’alguna pàgina de societat. Ni les ciutats que tenen barris gitanos ben establerts, terres de ningú acotades als afores, com els abocadors de residus, els presidis i els polígons, es prenen seriosament aquesta commemoració instituïda fa cinquanta anys per honorar la memòria i la identitat d’un dels pobles més maltractats de la història europea. A la Girona feliç on visc, poca gent sap res d’aquesta celebració que cada 8 d’abril porta en romeria unes tres-centes persones, la majoria joves, des dels pisos decrèpits de la Font de la Pólvora fins a un passallís embardissat de l’Onyar, des d’on llancen a l’aigua pètals de rosa a braçades en senyal de respecte per les víctimes romanís d’unes persecucions que daten de l’edat mitjana i que van cobrar-se mig milió de vides als camps nazis. És un acte bonic. Fins i tot les criatures entremaliades callen. Les vegades que he anat a alguna d’aquestes cerimònies, ara suspeses per la pandèmia, només hi he vist un representant municipal, la regidora del PSC Sílvia Paneque, que és quasi l’única, fins i tot diria del seu propi partit, que es preocupa per conèixer de prop aquest barri dissortat, on s’ha guanyat l’afecte dels veïns. L’estigma que pesa sobre la comunitat gitana no ha trobat encara una política de reparació decidida que deixi de tractar-la com un poble errant, maquinador i delictiu, mentre se’l confina als marges de les ciutats perquè s’hi vagi podrint, com les roses a mesura que se les emporta el corrent riu avall.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.