Opinió

De set en set

Urgència dels petons

A la taula del costat, el noi que porta un gos s’acomiada de l’amiga amb qui ha estat compartint el cafè a la terrassa amb un sobtat: “Va, fem-nos un petó, que ja fa més d’un any que no ens deixen.” És un petó ràpid a la galta, de pura formalitat, gairebé sense contacte. Ella no es treu la mascareta que ja s’havia tornat a posar per marxar. Ell encara té la seva mig penjant d’una orella. Tot un any d’espera perquè la manifestació d’afecte conclogui en aquest acostament precipitat i versallesc. Durant la conversa, en un to potser massa alt perquè els que érem a la vora poguéssim concentrar-nos en gaire res més, el noi s’ha esplaiat en tota classe de detalls sobre el seu temperament impetuós i resolutiu. “Si tinc algun deute pendent o un encàrrec qualsevol, ho he de resoldre de seguida, si no em queda com un rosec a dins i em bloquejo”, diu, i la noia assenteix comprensiva amb la galta recolzada a la mà, la mateixa galta on al cap d’uns minuts rebrà el petó igual d’inajornable amb les espatlles rígides i un somriure nerviós, potser perquè l’agafarà desprevinguda, o perquè ja n’havia perdut el costum, o perquè no sap si això està bé, si ja està permès, si val la pena, per tan poca cosa, exposar-te que et mirin malament, després de tants mesos adonant-te que gent absurda et condemna per molt menys. Però no passa res. Tots ens hem tornat més laxos, fins i tot amb els petons dels altres. La vacunació i la imminent supressió de la mascareta han afavorit el pressentiment d’un final. Encara podrem caure malalts, però almenys deixarà de semblar que ja ho estem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.