Opinió

De set en set

El país de l’ànima

Quan li van donar el premi nacional de traducció, el 2019, Dolors Udina va confessar que alguna vegada havia rebutjat traduir determinats llibres: alguns, per la dificultat que representaven, i admetre això quan t’acaben de distingir per la teva feina ja indica una honestedat fora del comú; d’altres, perquè a mig treballar-hi els va trobar espantosament frívols o, pitjor encara, perquè li feien fàstic. Un traductor no és una màquina d’aproximacions verbals, sinó abans que res un lector, i Udina n’és una de molt afinada que fa les seves pròpies apostes d’edició. És el cas de Traduir com transhumar, de Mireille Gansel, que va oferir a Lleonard Muntaner perquè en les pàgines d’aquest tractat commovedor sobre com habitar en la llengua pròpia i com fer-la hospitalària a una altra, quan sovint totes dues porten a dins un món devastat, hi ha descobert el secret d’un ofici que creix en l’escolta del que és estranger, en els significats ocults de “la línia de baix” i en la convicció que “cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”. Per als que no som traductors i vivim en la llengua maltractada amb la qual, a pesar de tants cultivadors de la frivolitat i el fàstic, encara diem “estimada” i “reina meva” amb una esgarrifança al cor, el llibre de Mireille Gansel és certament una casa on quedar-s’hi a viure, com afirma Udina, “una mà estesa entre dues ribes sense pont”. És així com Gansel retroba les “paraules impedides” de la seva família de jueus perseguits, o com desbrossa la poesia vietnamita d’exotismes colonials, i com descobreix, finalment, que la llengua és “el país de l’ànima”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.