Opinió

opinió

Mai més, enlloc, contra ningú

L’Escola Mecànica de l’Armada a Buenos Aires, Abu Ghraib a l’Iraq, Guantanamo a l’illa de Cuba (però sota jurisdicció nord-americana), l’Estadio Nacional a Santiago de Xile, Robben Island a Sudàfrica, Stura Maja (antiga seu del KGB) a Riga, Intxaurrondo al País Basc i Via Laietana a Barcelona són noms que quedaran per sempre lligats a fets terribles: les tortures, els maltractaments i les humiliacions patides per tantes i tantes persones que van tenir la desgràcia de passar per aquestes comissaries, casernes, presons i centres de detenció. I precisament per això, perquè són llocs que han quedat inevitablement lligats a la crueltat i la indignitat, són edificis marcats en la memòria col·lectiva que no poden continuar fent les seves funcions ordinàries. Això seria tant com menystenir les víctimes i banalitzar l’article cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.” Les paraules més importants i transcendents de la frase són les dues primeres: “cap persona”. Ni el teu pitjor enemic. Ni el monstre més inhumà.

La tortura, és a dir l’acció d’infringir dolor sever, físic o mental, a una persona amb l’objectiu d’extreure-li informació, confessió o directament per castigar-la, ensorrar-la o destruir-la, s’ha practicat al llarg de la història de la humanitat i, per descomptat, la Declaració del 1948 no hi va posar fi. Va aconseguir, no obstant i per primera vegada, eliminar-ne qualsevol possible justificació o legitimitat, situar aquesta pràctica en l’àmbit fosc, vergonyant i inacceptable de qualsevol societat.

Des d’aleshores, més i més estats al món s’han adherit a la carta dels drets humans i ja queden molt pocs països (però encara massa) que prevegin càstigs físics o tractes degradants en el seu ordenament legal. Malgrat això, la cultura del càstig i la crueltat sobreviu i és lluny encara de desaparèixer. La indústria audiovisual segueix oferint-nos gran quantitat de productes en què es defensa de forma velada o explícita la violència freda i despietada com a mal menor o com a venjança legítima. En massa ocasions, els estats, també els formalment democràtics, han continuant tolerat i utilitzant la tortura amb el pretext de lluitar contra el terrorisme o de l’enemic exterior.

Així, acabada la dictadura a l’Estat espanyol, no només es van mantenir en les seves funcions els responsables de tants i tants casos de tortura, sense ni tan sols un reconeixement públic, oficial i exhaustiu de les violacions de drets humans comeses, sinó que, des d’aleshores, tampoc s’han pres les mesures que aconsellen els tractats i protocols internacionals per fer impossible aquesta pràctica execrable. No s’han posat mitjans tècnics de control (càmeres) a calabossos i comissaries de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil (sí a les dels Mossos), no s’han investigat tortures quan els detinguts ho han denunciat (a Estrasburg ho saben prou), s’ha indultat i condecorat torturadors condemnats i s’ha permès que espais on la tortura s’ha practicat de forma habitual i continuada segueixin acollint activitat policial.

És per això que té tot el sentit convertir l’actual comissaria de via Laietana –tota sencera! No només fer-hi un espai de memòria de la repressió franquista i postfranquista, sinó també convertir-la en un centre de referència internacional per a la denúncia i l’eradicació de totes les formes de tortura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia