Dimissions a la carta

Certa olor de naftalina és la que provoca la successió de dimissions d’alts càrrecs de la Guàrdia Civil, després de la cessió de De los Cobos, per falta, ara sí, de confiança. A molts d’ells col·locats a dit des de l’Estat que sempre guanya, i repartits estratègicament per tal d’eliminar polítics i activistes (els de la Catalunya emergent, entre d’altres), els pertorba la santa unió de l’Espanya indivisible.

Qui en el seu moment mirava cap a una altra banda, o donava suport indistintament a qui fuetejava amb traïdoria el judici del procés, ves per on, ara es mostra sorprès i escandalitzat, talment com si els paranys que s’utilitzaren aleshores no servissin per a altres menesters, que toquen el govern actual de més aprop, quan no en contra.

I és que en política es fa palès contínuament que, quan el partit que governa prova del seu propi xarop, ja no n’és immune. Tanmateix, Marlaska s’afanya a substituir amb més o menys encert qui dificulta els plans dels anomenats progressistes, però també protagonistes de les impròpies males praxis.

Això sí, mentre se succeeixen les barbàries, que marquen el curs d’una història reescrita per les clavagueres més fosques, un munt d’innocents encara continuen amb les seves llibertats escapçades.

Qui també s’ha escapat i en ple confinament és el desvergonyit rei emèrit, que ha estat definitivament apartat, per tal de no ser jutjat.

Si amb aquest Estat corrupte ens hem de veure emmascarats per una paella bruta, mantindrem la vaixella sencera, permanentment al rentaplats.