Una mala lògica?: fets, no només emocions

Ben sovint ens definim com a éssers emocionals: és ben cert. Ara bé, no hem d’oblidar els “fets”, perquè som éssers racionals. També en política, per exemple, convé tenir una ment oberta i ampla. Tot el contrari del que produeix la “partitocràcia” miserable de certes “empreses de vots”, populistes elles.

Dos exemples d’àmbit ben diferent: els fets demostren que Catalunya és una nació i que és tractada quasi com una colònia pels unionistes; ara bé, emocionalment, hi haurà qui vegi en qui pensi i parli en espanyol només “un de fora” o en “qui argumenti i s’expressi en català” un menyspreable separatista. Les emocions tornen cec.

L’altre: ningú ha d’acarnissar-se a mantenir en vida qui s’està morint i, a la vegada, tothom té moments de desesperació en què pot fer un disbarat. Això són els fets, em sembla. A qui no pensi com jo, a uns els titllen de torturadors i a d’altres de preassassins. Sempre sorgeix un problema de drets: autodeterminació, vida digna, etcètera. La racionalitat no ha de ser “feta fora”: la moralitat no és només “sentiment”.

Una bona amiga sol escriure un 6 a la seva mà i l’ensenya a d’altres, que hi veuen un 9. I cadascú n’està ben segur del que veu, des del seu costat. El fet és que, tot essent un 6, no tothom ho veu igual. I hauríem de poder explicar-nos què passa, el perquè. Potser tu –qui no pensi com jo– no ets tan obtús o obtusa. En parlem?

Sobre la llibertat i els drets de les nacions i l’abast del dret a la vida, ¿podria ser que ens passés això? Les emocions –que se’ns manifesten tan coercitives– no haurien pas de ser l’únic criteri.