L’única cosa que us demano

Recordo la meva primera classe de llengua catalana: la professora (gràcies, Petra!) va escriure a la pissarra unes paraules que em van semblar màgiques i intrigants: “L’article la no porta apòstrof davant de i/u àtones.” Jo no entenia res. Tenia onze anys i feia sisè d’EGB. Aquest va ser el meu primer contacte amb l’ortografia catalana. Ara en tinc 53 i en porto trenta donant classes de la nostra llengua i literatura. Acabada la carrera de filologia, em vaig estrenar en la professió docent impartint-les a la mateixa aula on m’asseia com a alumna aquell dia llunyà. Des dels onze anys que conec, doncs, com funciona l’apòstrof dels articles catalans. El femení s’apostrofa sempre davant i/u tòniques. Sempre. També davant la paraula única, o última, que no tenen per què ser cap excepció. Estic farta de sentir, a tort i a dret, per tots els mitjans, persones fins i tot cultivades que deixen anar contínuament “la única”. No entenc com s’ha estès aquest vici. Permeteu-me que demani des d’aquí que corregim, entre tots, aquest error. Prou difícil ho té la nostra llengua perquè, a sobre, entre els parlants que la utilitzem ens dediquem a fer-la malbé. Si us plau, que sigui la primera i l’última vegada que us ho dic. L’única.