La ràdio i el català

Fa uns dies vaig escoltar una entrevista que feien a un raper que, entre altres coses deia (cito de memòria): “La llengua catalana és molt difícil. Nosaltres, els rapers, quan cantem utilitzem el llenguatge del carrer, diem castellanismes i som conscients que parlem incorrectament, però això forma part del nostre estil i és el que el nostre públic ens demana. En canvi, vosaltres, els mitjans de comunicació, esteu obligats a utilitzar correctament la llengua perquè sou models i heu de donar exemple.” Això ho deia a la ràdio on es maltracta més el català, deixant de banda els programes humorístics, els tertulians, els col·laboradors i els entrevistats, que encara els hem d’agrair l’esforç per parlar català. A cap país europeu acceptarien que treballés en una ràdio de prestigi algú que pateix diglòssia (per exemple no distingeix les esses sordes de les sonores) o tics verbals (per exemple repetir fins a l’avorriment “és a dir”, “en fi”, “evidentment”, “diguem-ne”, “no?”). Això només passa aquí, on la llengua està en perill de desaparèixer de l’àmbit públic i social, mentre alguns comunicadors professionals estan més preocupats per millorar els índexs d’audiència que la qualitat del seu català.