El victimisme d’Arrimadas

Per tal de justificar el cúmul de gravíssims errors comesos amb la sonora pífia de la més que probable fallida moció de censura a Múrcia i la seva alhora expulsió del govern de Madrid, la presidenta de Ciudadanos, Inés Arrimadas, ha recorregut a la tàctica del més vell i pur victimisme, aquell que tan criticava, en canvi, quan es referia a les queixes i les reivindicacions dels independentistes catalans, presentant-se ara com a “víctima” d’una operació orquestrada en contra seva i del seu partit per fer desaparèixer Ciudadanos, ja que, segons ella, aquest partit resulta “incòmode” per als “uns” i per als “altres”. Doncs sí, realment els seus actuals 10 i 6 diputats al Congrés i al Parlament, respectivament, deuen resultar molt, però que molt “preocupants” per als altres partits polítics!

Si tingués una mica de coherència democràtica, la senyora Arrimadas ja hauria d’haver dimitit del seu càrrec després de l’hecatombe electoral del 14-F català, en què va perdre més de 950.000 vots i 30 dels 36 diputats que havia guanyat en les anteriors eleccions catalanes del 21-D del 2017.

Com a mínim, el seu antecessor, el senyor Albert Rivera, va tenir una mica més de dignitat política i va dimitir després de patir un desastre electoral semblant al seu quan en les eleccions generals del novembre del 2019 va perdre 47 dels 57 escons que tenia al Congrés dels Diputats. A la senyora Arrimadas, però, li agraden massa el seu chiringuito i el seu paper (fracassat) de “fustigadora” del “procés” i de l’independentisme, tot i que no ha estat mai capaç de bastir una alternativa sòlida de govern enfront de tots ells, més enllà d’organitzar “excursions” per anar a arrancar llaços grocs dels carrers d’algunes ciutats i d’exhibir els seus “cartellets” al Parlament.