Honestedat, dignitat i surrealisme

Atès que frivolitzar o menystenir valors com l’honestedat i la dignitat sembla d’allò més natural i que el fet d’expressar les opinions obertament –sense amagar-se darrere l’anonimat– i amb educació és mereixedor de comentaris impresentables o de caire intel·lectual per a l’ocasió, penso que he de fer algunes puntualitzacions... Naturalment, amb tot el meu respecte. Pel que fa a l’honestedat, he de dir que es tracta del valor pel qual hom tendeix a comportar-se amb coherència amb si mateix en relació amb la veritat i la justícia. L’honestedat es posa de manifest quan les actituds i els comportaments estan en concordança amb la línia de pensament i, en conseqüència, amb el discurs emès. Enguany, dissortadament, “faves comptades” amb honroses excepcions. Quant a la dignitat, és el dret a ser tractat o tractada amb justícia; cal remarcar que tots els altres drets emanen d’aquest principi, segons s’explicita en la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest sentit, el poder judicial no hauria de perdre la perspectiva de L’esprit des lois (Montesquieu, 1689-1755), obra de vigència perenne. Sobre l’anomenat surrealisme, vull deixar palès que és una forma psíquica d’automatisme que possibilita el fet de poder expressar el procés real del pensament al marge del control que comporta la racionalitat. La qualificació de “surrealista” cobra sentit quan s’aplica a qüestions artístiques, tota la resta és pura metàfora, i molt més quan el concepte s’empra de forma col·loquial. Resumint: es pensi el que es pensi, si és que hom pensa, l’honestedat i la dignitat haurien de ser presents en qualsevol àmbit de la vida de les persones. Elemental, oi? Ah!, per cert, el surrealisme és un tema que transita per altres viaranys...