Assetjament als carrers de Barcelona

“Guapes!”, va cridar l’home de l’altra banda del carrer. Em vaig agafar de la mà de l’Andrea. Només una paraula, poc més que dues síl·labes, però totes dues vam interpretar molt més enllà. No hi vaig poder deixar de pensar. Intentaré explicar aquesta incomoditat amb el concepte de l’espai com a entitat, una mica més enllà de la definició lògica i física que normalment li associem, més aviat com a sensació de sentir-se amb potestat al temps, respecte i atenció d’una persona. En el moment en què algú em roba el meu espai a través de cridar-me pel carrer, ens mostra que en altres àmbits tampoc tindrà respecte cap a la meva persona o el meu espai, i si volgués encarar-se amb mi se sentiria amb prou “espai” per fer-ho. Tot i la forma objectiva amb què intento explicar això, no puc mentir, em sento profundament atemorida de viure en una ciutat en la qual no puc anar a la nit amb faldilla, o tornar sola a casa. Una ciutat on m’han cridat des de cotxes, patinets elèctrics, cadires de bars, balcons i replans. I això va dedicat a l’Andrea per agafar-me la mà , i a totes les noies que pregunten si has arribat bé a casa, et truquen o t’acompanyen perquè no tornis sola. De part d’una noia atemorida, gràcies.