Cinematografia vs. audiovisual

He assistit a xerrades sobre el “llenguatge del cinema” i m’han parlat del llenguatge audiovisual. Potser rego fora del test, però, admetent que una pel·lícula és un audiovisual, jo em pensava que el conformaven tres llenguatges previs: el cinematogràfic, el verbal i el musical, dels quals, l’únic sempre present és el primer. Podeu consultar el diccionari de l’IEC o de la RAE per atribuir el sentit literal que vull expressar. La majoria dels autoanomenats cinèfils, quasi tots els crítics i alguns activistes culturals propugnen la subtitulació i abominen del doblatge. La música no es veu afectada en cap de les opcions; la dicció original se substitueix en el doblatge i la part estrictament cinematogràfica es veu afectada per la subtitulació. Penso que el llenguatge cinematogràfic no té, com els altres dos, conformació i evolució sobretot en altres àmbits, com el teatre, com a l’òpera, per exemple. I si la fotografia contínua és el més genuí i essencial, com és que els que diuen que els agrada el cinema volen emmerdar la imatge original?