Barcelona, ciutat de turistes

Recordo les històries de la meva àvia pels carrers del Poble-sec, les memòries de la meva mare per Sarrià i les anècdotes de coneguts del que era Barcelona fa uns anys. M’ho expliquen i no la reconec. En l’àmbit arquitectònic, pocs canvis hi ha hagut, però en l’àmbit social podríem estar parlant de diverses ciutats i fins i tot d’un país diferent. I és que la Barcelona de veïns ha desaparegut, i amb ella la complicitat entre els seus habitants. Queda lluny l’autenticitat característica del que un dia va ser la nostra ciutat, l’esperit familiar que inundava els carrers, i la convivència d’aquells que hi vivien. L’antiga Barcelona gaudia d’una riquesa cultural que la feia única. I precisament va ser aquesta riquesa i el savoir vivre dels barcelonins el que va despertar l’interès del món sencer. Però aquest interès s’ha convertit amb els anys en un turisme massiu i desenfrenat que fragilitza la seva autenticitat. Vagis on vagis, tot són turistes. El centre s’evita més que mai per les aglomeracions de gent i sobretot de visitants, els monuments i espais que feien de Barcelona una bellesa es difonen entre les onades de gent que cada dia busquen fer la millor foto, i fins i tot barris com Gràcia, sempre vius i que et feien sentir com a casa, s’estan convertint en la zona zero de residències turístiques.