La sabata no fa nosa

Arran de la sequera que vam patir fa mesos, vaig posar un recipient a la font del barri per facilitar aigua i bany als ocells. Vaig treure-la, però, després de gairebé arribar a les mans amb algun veí que deia que això transmetia malalties entre els gossos; es veu que jugar, mossegar-se i compartir baves i joguines no en transmet. Vaig preguntar a l’Ajuntament sobre el tema i em va respondre que, per por a plagues, està prohibit alimentar i abeurar els ocells, els mateixos que netegen l’aire de mosquits i altres insectes. Un grup polític municipal d’esquerres es va interessar pel tema i va mediar amb el regidor de districte que –deia– veia receptiu a cercar una solució. Durant aquells dies, algú tragué un parell de vegades l’abeurador que jo posava a la part alta d’un mur, prop d’unes sabates abandonades. Es veu que l’abeurador molestava; les sabates, no. Quan el regidor em va convocar, em van repetir el que ja m’havien dit per escrit: no.

Quan vaig sortir de la reunió, frustrat, vaig posar una sabata on era l’abeurador segur que allí romandria in aeternum. Efectivament, la sabata encara hi és, no fa nosa; l’abeurador d’ocells sí que en feia. Si hem de fer cas a Gandhi quan va dir que el grau de civilització d’un país es pot jutjar per la forma com tracta els animals, podem dir que on jo visc som a la prehistòria.