Visca la mare de l’Scorsese!

Martin Scorsese no ha volgut que se subtitulés en anglès alguna escena de Killers of the Flower Moon en què es parlava en osage (la llengua siouan de la nació Osage, d’Oklahoma). No significa pas que sigui partidari del doblatge, però en una roda de premsa a Mèxic va explicar que els subtítols distraurien part de l’atenció que mereixia l’escena. Comprenc que al Truffaut passin les versions subtitulades si no es volen arriscar al fracàs comercial (la crème cinèfila deixaria d’anar-hi). Al Museu del Cinema també passen sistemàticament les versions subtitulades tot i que no tenen aquest perill. Ara que l’Scorsese, de qui ningú dubta cinematogràficament parlant, ha explicitat que els subtítols distreuen, m’atreveixo a demanar una reflexió als gestors i programadors de sessions subtitulades no comercials. Insisteixo: una pel·lícula és un audiovisual que, per damunt de la música o els diàlegs, té un valor cinematogràfic en sentit estricte. Si es vol respectar el llenguatge visual, no es pot emmerdar la pantalla amb símbols de la llengua escrita, que no només distreuen, sinó que també fan nosa. Ara bé, pel que diuen ells mateixos, als crítics, als esnobs socioculturals i als que els agrada més la veu que la imatge, els subtítols no els distreuen gens del que són capaços de veure. Solen dir que ni s’adonen que llegeixen, però sospito que tampoc s’adonen del que no veuen.