Segrest de menors

Han aparegut aquests dies notícies als mitjans que explicaven que l’administració havia recuperat uns menors “segrestats pels seus propis pares” del centre on estaven internats i també que encara estaven buscant altres segrestats per la seva família. Aquesta és la paraula, segrest, robatori, sostracció, amb què moltes famílies expressen el que senten quan veuen com els serveis socials s’emporten els seus fills a la força per ingressar-los en un centre. Centre que mai no s’assemblarà a una família, en què no solucionaran res i els generarà greus danys en el futur. Lluny d’ajudar aquestes famílies amb problemes, l’administració prefereix arrencar-los del seu entorn. Que els menors ingressats en centres s’escapin, i tornin amb les seves famílies en molts casos, no és cap novetat. Manquen dades oficials però alguns estudis de la universitat assenyalen que el 40% de menors que estan en un centre són donats de baixa per escapades de llarga durada. A Catalunya, la meitat dels menors tutelats per la DGAIA són en centres. Una xifra altíssima si la comparem amb les d’altres comunitats autònomes o altres països. Ningú no reflexionarà per què uns pares han de segrestar els seus fills? És aquest el sistema de protecció que ens mereixem? Qui està segrestant qui?