Extinció

Quan penso en la situació de Catalunya i la seva cultura, recordo un article de Narcís Comadira que l’encapçalava així, en referència a la realitat d’aquest país. M’agradaria equivocar-me, però ara l’estat ja és irreversible, des que venint de Sant Just em vaig instal·lar a Pallejà, i anava pels carrers i no escoltava parlar català, com succeeix a altres pobles, m’adono que estem en un corrent imparable cap al no-res. Ja estem en una població estrangera del 16,3%. Som la comunitat amb més immigració. Això és inadmissible, i només cal veure el pati de les escoles, infermeres i metges als hospitals, policia local als ajuntaments, taxistes, etc. I encara continuem demanant reconeixement del català a la UE. El problema no és a Europa, és aquí. És el mateix que està passant amb l’aigua. La mala gestió d’un problema que es veia a venir. I diuen que “l’aigua no cau del cel”; doncs d’on cau? Ara he canviat altre cop el meu domicili, i visc a Girona capital, i la situació és més bona que a altres llocs, però és evident que també estan al mateix corrent.