el defensor del lector
Un diari ha de crear opinió
Es van publicar els sous dels controladors i si es va fer va ser perquè als responsables els va interessar que se'n fes una campanya
M'han arribat correus i me n'ha parlat molta gent del carrer, sobre el problema dels sous dels alts càrrecs, ja siguin polítics o empresarials. Segurament hi ha influenciat la notícia que va aparèixer en els mitjans de comunicació dels sous diguem-ne extres que cobren dos personatges ben coneguts de l'estat, Felipe González i José María Aznar. No parlem d'uns pocs milers d'euros, no, parlem de molts i molts milers. A la gent del carrer ens costa ja entendre que empreses públiques o semipúbliques puguin pagar tants i tants euros als seus alts càrrecs o als seus assessors i després ens augmentin els rebuts de la llum o del gas –és un exemple– perquè, pobrets, no tenen beneficis. O sigui, que aquests grans sous els paguem nosaltres. I un altre tema que també està al carrer és el dels sous dels polítics. No vull entrar en una demagògia barata, que és fàcil de fer i que només porta a males interpretacions. Els que hem viscut des del primer dia el procés democràtic del país des de la mort del dictador fins avui hem hagut d'anar variant la nostra concepció de la política. Als inicis, tot era pur idealisme, era impensable que una persona entrés a la política per fer diners. Hi havia un tant per cent molt elevat de voluntarisme i la resta servia només per sobreviure. El qui es ficava al servei de la societat en la política ja estava content que a final de mes recuperés el mateix sou que tenia en la feina que feia en la societat civil. Amb el temps, tot va anar canviant, potser era massa forta la temptació de ser ells mateixos, els polítics, els que es posessin el sou. Ja se sap que de diners mai no n'hi ha prou, i per tant els números que han anat fent han estat lògics per a ells. La veritat és que em costa molt ser objectiu en aquest tema, però comprenc que la gent del carrer no ho entengui. Parlem de sous no gens menyspreables, als quals a més s'hi van adjuntant plusos i històries. I no parlem de pensions vitalícies i de privilegis. Si a un treballador jubilat el pesquen guanyant un sou en alguna altra feina, ben segur que li trauran la pensió. Hi ha polítics que cobren barbaritats només assessorant i fent conferències i no passa res. Hi ha un fet innegable: la major part dels polítics, no dic tots, avui dia fan aquesta feina com una professió. I deixeu-me dir, perquè no hi hagi malentesos, que crec en la seva feina i fins i tot us diré que els la regalo, perquè la gran majoria van veritablement de bòlit. I això ha de tenir un preu, però fins a on?
Us preguntareu: a què ve tot això? Doncs, senzillament, que molts lectors ens demanen que els mitjans de comunicació siguin més estrictes en aquest tema. Em direu que moltes vegades s'ha publicat els sous dels polítics, que a més són públics, i també els sous de gent que treballa en l'empresa privada quan se saben, però tinc la sensació que sense gaire convenciment. Només s'ha fet una vegada de veritat en els darrers temps, i va ser arran de la notícia dels sous dels controladors, i si es va fer va ser perquè als responsables els va interessar que se'n fes una campanya. S'ha d'insistir més, ben segur, i tots tenim dret a saber on van a parar els nostres diners. N'he parlat amb la direcció del diari i m'han assegurat que ho estudiaran. Tenen clar que s'han d'explicar les coses i no amagar res, però també tenen clar que s'ha d'evitar fer demagògia.
Els títols, ai, els títols
L'Albert Roma, de Rubí, com he pogut comprovar altres vegades es mira els títols del diari amb lupa. M'envia un correu en què mostra el seu desacord amb el títol que va aparèixer el diumenge 23 de gener i que deia: “Detinguts per haver insistit a fumar en un bar de Vélez”. Segons l'Albert, “la realitat és que el motiu principal de la detenció va ser la baralla i agressió als agents”. I tot seguit ja s'avança dient que “trobareu arguments per defensar el títol, que ho puc arribar a entendre, però en aquests moments que hi ha tantes opinions en contra de la nova llei de fumar, només hi falta que els que només llegeixen titulars es quedin amb la notícia que la policia ja està detenint gent que no ho compleix”.
Doncs no, no buscaré arguments per defensar aquest títol en concret, simplement deixeu-me dir, com a professional del periodisme i persona que ha fet milers de títols durant l'exercici de la seva feina, que fer un títol que cridi l'atenció i que digui tot el que ha de dir és una de les coses més difícils que fa el professional de la informació. Jo, com l'Albert i segurament com tanta altra gent que llegeix cada dia el diari, llegeixo els títols com qui fa uns mots encreuats. I reconec que només de tant en tant exclamo tot sol, carai quin títol tan encertat. Bàsicament, el problema està en el poc espai que té el periodista per oferir el resum de la notícia. A vegades, algú m'ha dit “feu-lo més petit i així podreu donar més detalls”. Però aquí entrem en el que jo qualifico de dictadura de la compaginació. Tot està estudiat i maquetat, i ha de ser així perquè en un diari també compta la imatge, cosa que quan vaig començar a treballar en la professió se'n passava força. Per curiositat busqueu diaris dels anys trenta i ho veureu.
I acabo. L'alcalde de Castelló d'Empúries, en Salvi Güell, m'envia un correu en què afirma que està d'acord amb el que deia sobre el transfuguisme, però no entén que se'n queixi el cap de l'oposició, l'exalcalde Sanllehí, que, segons en Salvi, en tres mandats va governar amb algun trànsfuga. Coses que passen en la política. I en deixo constància.
