L’1-O, mig any després

Avui es compleixen sis mesos de la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i de l’actuació violenta de la policia espanyola contra la resistència pacífica dels ciutadans als col·legis electorals. No es pot encara avaluar la dimensió que en termes històrics tindrà aquella data per a Catalunya i per a Espanya, més enllà de la repetició de patrons de conducta entre una Catalunya que vol fer el seu propi camí i una Espanya que li ho impedeix per la força. Del que no hi ha cap dubte és que hi haurà un abans i un després d’aquest 1 d’octubre del 2017, per als catalans i probablement també per als espanyols.

Els poders de l’Estat espanyol s’han conjurat per criminalitzar-lo, però l’1 d’octubre va ser senzillament l’intent de decidir democràticament si els catalans volen continuar dins de l’Estat espanyol o recuperar la seva plena sobirania i esdevenir un estat independent, tal com han fet altres països al llarg de la història. Un exercici pacífic i democràtic de sobirania, reclamat per una amplíssima majoria de la població catalana i impulsat per un govern legítim, sorgit d’un parlament escollit pels ciutadans.

Sis mesos després, en queda la mobilització de gairebé 3 milions de votants en unes condicions extremes; unes imatges inesborrables a Catalunya i impactants a tot el món de la violència policial contra la dignitat d’uns ciutadans que van defensar les urnes amb el seu cos; un mandat qüestionat, però ratificat pel resultat de les eleccions imposades del 21 de desembre, que Madrid es nega a acceptar, i la repressió autoritària i venjativa de l’Estat, amb l’autogovern liquidat, polítics i líders socials a la presó, l’exili o al banc dels acusats i una incapacitat manifesta per afrontar aquest conflicte polític amb un altre argument que no sigui la imposició i la força.