Una censura d’incerteses i partidismes

La moció de censura contra Mariano Rajoy registrada pel PSOE ha agafat velocitat de creuer i el Congrés ha designat ja dijous i divendres vinents per debatre-la. Hores d’ara tot resta obert, sense que el promotor de la iniciativa, Pedro Sánchez, s’hagi decidit a moure un dit per negociar els vots necessaris. Tot i que el suport de Podemos és probable, cal esperar a veure el resultat de la consulta a les bases. Ciudadanos tanca la porta a fer president el secretari general del PSOE. I també pot ser fonamental la posició que prenguin els grups catalans i bascos. El rebuig del PSOE a negociar no només genera incertesa sobre el resultat final de la moció, sinó que a més avala la tesi que aquesta és una iniciativa partidista d’un Sánchez necessitat de protagonisme. Com sembla bastant evident l’electoralisme de Cs, que anteposa els interessos demoscòpics a altres opcions. O l’impresentable atrinxerament de Rajoy, que després de la sentència del cas Gürtel hauria d’haver presentat la dimissió.

La moció de censura hauria de ser un instrument de regeneració democràtica que tingués tres eixos bàsics: fer fora del govern un partit condemnat per corrupció com el PP, rectificar les polítiques antisocials de Rajoy i buscar una solució al conflicte polític de Catalunya per la via de l’acceptació de les decisions democràtiques, la lluita contra la vulneració de drets polítics i socials i l’eliminació de la repressió amb l’alliberament dels presos polítics. En comptes d’això tenim, a 48 hores de la primera sessió, una moció de censura plena d’incerteses i partidismes. Cal esperar a veure en què queda: si en un fracàs, en una oportunitat perduda, en un canvi de maquillatge o en un gest de valentia i d’alta política.