Un gest que no resol la injustícia

L’inici dels tràmits per part d’Institucions Penitenciàries per traslladar Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a presons catalanes és una decisió política del govern espanyol presidit per Pedro Sánchez, amb dos grans objectius. Un és marcar perfil progressista amb un gest humanitari amb les famílies dels presos, que el desmarca del revengisme del PP, Ciutadans i l’extrema dreta, i fins i tot del protagonisme del mateix PSOE en el 155. El segon objectiu és estovar el context del diàleg amb Catalunya a dues setmanes de la trobada amb el president Torra. L’oposició s’ha esbravat parlant d’“humiliació”, de penyores i de “signe de feblesa”, però la realitat indiscutible és que l’acostament de presos a les seves llars és el que marca la llei, ni més ni menys.

És una mesura que ajuda, sens dubte, les famílies, i per això és una bona notícia, però no canvia res d’essencial ni en el conflicte polític entre Espanya i Catalunya, ni en l’ofensiva repressora de l’Estat contra els líders sobiranistes catalans arran del referèndum de l’1 d’octubre. La seva reclusió incondicional, sense judici ni sentència, amb greus evidències de parcialitat i manipulació en la instrucció del sumari i en els informes policials, acusats d’una violència que les proves desmenteixen, i tot per haver posat urnes i haver permès als ciutadans votar, els converteix en presos polítics, per molt que els costi de reconèixer al rei Felipe, al president Sánchez o al ministre Borrell. Són materialment hostatges polítics d’una de les dues parts d’aquest conflicte que es diu que es vol resoldre amb diàleg. L’única mesura realment justa i raonable abans d’entrar en aquest diàleg és posar-los en llibertat.