La retallada del cinema català
El cinema català es troba en una situació preocupant. El balanç del sector audiovisual, presentat dimecres per l’Acadèmia del Cinema Català durant la seva Festa d’Estiu, revela que el 2017 s’han fet menys produccions, s’han perdut espectadors i s’ha recaptat molt menys que el 2016 i les xifres dels primers mesos del 2018 mantenen la tendència a la baixa. La foto fixa, doncs, no és bona. Certament, la crisi ha tingut el seu efecte negatiu, com en tots els sectors, però en el cas del cinema català això s’ha vist agreujat per circumstàncies polítiques com ara l’aplicació del 155 i la pressió pressupostària sobre TV3, que en els últims mesos ha estat asfixiant per part del Ministeri d’Hisenda, perquè la Televisió de Catalunya actua com a motor de la indústria audiovisual, i la seva falta de recursos incideix directament en el nombre i les dimensions de les produccions que es fan a Catalunya.
El govern català té clar, afortunadament, el rol estratègic que té TV3 per al país i també en el sector del cinema i la producció audiovisual, i ja ha fet passos per garantir la seva estabilitat pressupostària, però no n’hi ha prou amb això. Calen més esforços. És necessari recuperar la taxa als operadors de telefonia, tombada pel Tribunal Constitucional, que contribuïa a la producció de cinema. I és necessari també, i molt especialment, recuperar els incentius a la producció en versió original catalana. Les dades són eloqüents i certifiquen que la producció en català és residual; habitualment ronda l’1% del total i, excepcionalment, el 2017 va arribar al 5% amb els rodatges d’‘Incerta glòria’ i ‘Estiu 1993’. És el resultat de les famoses retallades imposades ja fa cinc o sis anys, de nou, pel ministre Montoro, que també cal revertir el més aviat possible.