El terror de l’islamisme radical, a judici

Al cap d’un mes d’haver començat el judici pels atemptats de l’islamisme radical a Barcelona i Cambrils, ja es comença a assumir que no es traurà pas l’aigua clara de les possibles connexions dels terroristes implicats, tampoc cap explicació lògica de per què uns nois criats a Ripoll van acabar presumptament matant tanta gent innocent. Pel que fa a la primera qüestió, l’estrictament referent a la investigació dels fets i a l’avaluació de les possibles responsabilitats penals dels acusats, continua cridant l’atenció el poc èmfasi amb què s’ha burxat en la relació entre el fals imam que va reclutar la cèl·lula i els serveis secrets espanyols. Igualment, en el transcurs del judici s’han posat de manifest les inexplicables dificultats a l’hora d’intentar contrastar les mostres d’ADN teòricament preses per la policia marroquí entre els familiars d’Abdelbaki es-Satty amb les restes trobades al seu pis de Ripoll o en l’explosió d’Alcanar. El testimoni dels policies marroquins s’ha hagut de descartar amb el pobre argument que no existeix un conveni bilateral que ho permeti, en un dels capítols més grotescos d’aquest judici. Si bé amb el que s’ha vist i escoltat fins ara cal ser escèptics sobre els progressos de les investigacions, cal esperar, almenys, que durant tot aquest temps s’hagi avançat en el terreny de la seguretat i s’hagin après algunes lliçons derivades d’aquests atemptats. Per exemple, amb el poc control que existia sobre el discurs radicalitzat d’alguns imams o sobre la compra indiscriminada de gran quantitat de material destinat a la fabricació d’explosius. En aquest sentit, la mateixa Unió Europea ha remarcat la necessitat d’aixecar el llistó sobre la comercialització d’aquesta mena de materials. Lamentablement ens enfrontem a un enemic que persevera, l’islamisme radical continua donant exemples a escala internacional de la seva capacitat destructiva i per això no es pot abaixar la guàrdia en cap front. Evitant sempre el parany de l’estigmatització social i la xenofòbia.