La interferència permanent del Suprem
El Tribunal Suprem continua tensant la corda de la política espanyola, ara ordenant la repetició del judici al líder d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, pel qual va ser condemnat el 2011 i va complir una pena de 6 anys i mig de presó. Otegi va sortir en llibertat el 2016; el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va resoldre al seu favor el 2018 en establir que el judici havia estat injust per falta d’imparcialitat, però la sala presidida per Manuel Marchena, en comptes de limitar-se a anul·lar el judici –ho va fer el juliol passat–, n’ha ordenat ara la repetició. La decisió no només revela l’enorme dificultat per acceptar que l’última paraula la tingui la justícia europea, sinó que s’hi rebel·la, deixant clar que el TEDH podrà dir com ha de fer justícia, però no quina justícia ha de fer. I en aquest cas la prioritat és condemnar de nou Otegi per haver intentat reconstruir la il·legalitzada Batasuna, encara que aquella imputació hagi estat superada per l’avenç del procés de pau a Euskadi, la desaparició d’ETA i la normalització política de l’esquerra abertzale amb EH Bildu, i encara que la part perjudicada per l’abús judicial torni a ser perjudicada ara per un segon judici. La derivada catalana és òbvia. El Suprem intenta torpedinar la idea, bastant estesa, que la justícia europea corregirà tots els abusos i vulneracions perpetrats en la causa contra l’independentisme català fins a decidir en última instància la sort dels presos i exiliats polítics catalans.
La ingerència del Suprem en l’escenari polític de l’Estat és, d’altra banda, impossible d’ignorar. Més enllà que al PP tinguin clar que l’actual poder judicial i el jutge Marchena en particular juguen a favor de la seva causa, no sembla gaire casual la decisió insòlita i inèdita de repetir ara el judici contra Otegi, sabent que això criminalitza directament o indirectament EH Bildu i dispara contra l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez, recolzat en independentistes bascos i catalans per aprovar pressupostos i governar, que és justament i des de fa mesos l’única estratègia de la dreta parlamentària.