La balança de la pandèmia
Les noves mesures restrictives decretades pel govern de la Generalitat en aquest moment de la pandèmia no han deixat ningú satisfet; els metges i científics asseguren que s’han quedat molt curtes per contenir una tercera onada ja inevitable, mentre que per exemple el gremi de restauració creu que l’executiu els ha declarat “la guerra”. El coronavirus ha plantejat un problema de difícil solució, un dilema entre la salut pública i l’economia, un binomi que ha obligat tots els governs a buscar l’equilibri que els permeti minimitzar les pèrdues a banda i banda de la balança, però les pèrdues sempre hi són i, per tant, les decisions, les mesures, sempre tenen detractors. En aquesta ocasió, el govern ha decidit agafar el bisturí mirant d’afinar les restriccions que ja estaven vigents, aplicant rigor aquí i sentit comú allà, posant regles i excepcions, amb un discurs de situació crítica com a premissa i un pla de restriccions en algun aspecte més lax com a conclusió.
La sensació de confusió en aquest sentit és inevitable, igual que la d’impotència, que ja va deixar clara el mateix secretari de Salut, Josep Maria Argimon, quan va reconèixer: “Si poguéssim pagar més ajuts no estaríem reobrint.” Catalunya, després d’abanderar durant molts mesos d’aquesta pandèmia el sector més dur quant a les restriccions de l’activitat i la mobilitat per contrarestar l’expansió del virus, veu ara com diversos països europeus confinen, tanquen i restringeixen amb la determinació i contundència que mereix l’amenaça sanitària, perquè els seus recursos els permeten finançar una part considerable de les pèrdues que ocasionen aquest tipus de mesures. Aquí, el govern espanyol ha cedit les decisions però mai ha cedit els diners. És l’Estat qui té la capacitat financera, el permís de la UE per endeutar-se més i l’accés al fons de reactivació europeu de 140.000 milions, però Catalunya i el seu autogovern no, i aquest és sense dubte el principal condicionant de la gestió de la pandèmia.