Eutanàsia, una llei necessària
La llei que regularà l’eutanàsia, aprovada aquest dijous per una àmplia majoria al Congrés dels Diputats, col·loca l’Estat espanyol entre els set d’arreu del món, amb Bèlgica, Holanda, Luxemburg, el Canadà, Colòmbia i l’estat de Victòria, a Austràlia, que han fet aquest important pas endavant a l’hora de defensar el dret a una mort digna. Un avenç social necessari que té també un gran suport entre la població espanyola, de més del 70%, i que posarà fi a injustícies flagrants com són els casos de Ramón Sampedro (1998) i María José Carrasco (2019), entre molts altres, que, a risc de rebre importants càstigs penals aquells qui els van ajudar, van contribuir a difondre una important problemàtica. La d’aquells malalts, amb fort patiment, als quals s’obliga a allargar artificialment una vida que no volen i a la qual voldrien posar fi, però no poden.
Ara mateix no hi ha arguments, ni racionals, ni ètics, ni morals, com han denunciat repetidament associacions com ara Dret a Morir Dignament, que justifiquin el patiment inútil d’una persona malalta o el fet que la seva vida sigui mantinguda de manera artificial. Només des d’una ètica malentesa i una moral ancorada en el temps es pot defensar la no regulació d’una qüestió que, sovint, abocava les víctimes a la clandestinitat i a actuar sense assistència mèdica i amb l’amenaça real de conseqüències penals. En aquest sentit, les crítiques a la llei escoltades des dels bancs del PP i Vox retornen directament a temps pretèrits en què no governava la raó, sinó els designis d’uns quants privilegiats.
La llei, d’altra banda, dona prou garanties que no se’n farà un ús abusiu, perquè en limita l’aplicació a persones amb malaltia greu o incurable i que tinguin un patiment físic o psíquic intolerable, i els pacients hauran de confirmar la seva voluntat de morir fins a quatre cops. També és molt important que el tractament entri per la sanitat pública.