El vet del TC al decret d’habitatge
La decisió del Tribunal Constitucional d’acceptar el recurs del PP i deixar sense efecte el decret de mesures urgents per a la millora de l’accés a l’habitatge, aprovat pel govern català el desembre del 2019 i ratificat per una àmplia majoria del Parlament mesos després, torna a deixar clar que l’autonomia dins l’Estat espanyol no és una solució política efectiva ni per a Catalunya com a país ni per als seus ciutadans com a membres d’una societat que aposta pel progrés, l’estat del benestar i la protecció dels drets fonamentals com a full de ruta per combatre la injustícia social. Catalunya té un problema greu d’habitatge, que ha empitjorat els darrers anys. Les administracions no tenen capacitat per respondre a una demanda d’habitatge protegit que creix exponencialment i això significa milers de famílies en risc de desnonament. El govern i el Parlament van fer ús de les competències exclusives en habitatge que els dona l’Estatut per respondre a aquesta emergència social i van establir mesures urgents que fomentaven la promoció d’habitatge protegit i obligaven els grans tenidors –bancs, fons d’inversió i propietaris amb més de 15 habitatges– a oferir lloguers socials a famílies vulnerables en casos d’extinció de contracte o d’ocupació d’un habitatge buit.
La decisió del TC, obviament, destrueix l’escut social que significa el lloguer social obligatori com a solució transitòria per a desenes de milers de ciutadans en situacions de vulnerabilitat i com a eina per mobilitzar el considerable parc de pisos buits que existeix. Però els magistrats, la meitat amb el mandat caducat, també destrueixen la capacitat del Parlament per ajudar els seus ciutadans i la societat que representa, com ja ha passat amb altres lleis de caire progressista que han sortit del Parlament, com ara la de pobresa energètica, la del canvi climàtic, la de la hidrofracturació i el recent decret de regulació dels preus del lloguer, també impugnat pel PP i sobre el qual encara s’han de pronunciar.