La necessària regularització d’immigrants
L’Estat espanyol tornarà a fer una necessària regularització massiva d’immigrants si prospera la iniciativa legislativa popular acceptada al Congrés dels Diputats per la totalitat dels grups parlamentaris exceptuant Vox. La proposta, presentada amb l’aval de 700.000 signatures, servirà per donar una resposta legal a una realitat social massa sovint ignorada o sotmesa a la demagògia xenòfoba. Però l’arribada de gent desesperada provinent de zones pobres o en conflicte planteja un repte moral que les societat modernes i democràtiques no poden defugir. Alhora, un procés de regularització com aquest obeeix també a una lògica econòmica que desmunta els arguments dels partits que s’hi oposen esgrimint discursos populistes. Perquè la mesura, que si finalment prospera beneficiarà prop de mig milió de persones, va adreçada a gent que ja faci prop de tres anys que visqui i treballi al territori estatal i que, per tant, té dret a accedir a la totalitat dels serveis públics contribuint com contribueix a l’economia amb la seva força de treball. En aquest sentit, s’hi podrien acollir els immigrants que siguin aquí des del novembre del 2021.El precedent més important el va aplicar el 2005 el govern presidit pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero, quan va regularitzar 600.000 persones. Al cap dels anys es pot dir que va ser una mesura a favor dels drets humans, però que també es va traduir en recursos importants per a l’Estat, que a través de les aportacions dels nous treballadors a la Seguretat Social ha consolidat uns ingressos anuals de 3.200 milions d’euros. L’inici del tràmit parlamentari actual ha coincidit també amb la derogació de la normativa que permetia a residents estrangers adquirir el permís de residència si compraven un habitatge de mig milió d’euros. Es tractava d’una porta oberta en el seu moment pel PP que beneficiava només els rics, que ara almenys hauran d’invertir en accions empresarials per gaudir d’aquest tracte. Mentrestant, la UE restringeix la seva política d’asil i, amb l’excusa d’aplicar un model més solidari entre els països membres per recol·locar els nouvinguts, en la pràctica accelera les deportacions. I aquesta no és pas una bona notícia.