“Europa pot morir”
La frase, pronunciada en la solemnitat del discurs del president francès, Emmanuel Macron, a la Universitat de la Sorbona, ha aconseguit l’objectiu que buscava: pujar un graó més en la preocupació pel futur immediat del nostre continent. La incògnita és l’amenaça real que es pot amagar rere aquest advertiment, que s’afegeix a d’altres crides insistents com ara les del cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, que fa temps que proclama que estem al caire de l’abisme. Segons Macron és necessari abordar un procés que serveixi per reafirmar el poder europeu en el terreny econòmic i també en la defensa per prevenir possibles accions de les potències adversàries. Perquè segons ell han quedat enrere els temps que “Europa comprava la seva energia a Rússia, subcontractava la seva producció a la Xina i delegava la seva seguretat en els Estats Units”. Ara, sobretot a partir de la invasió russa a Ucraïna i l’expansió econòmica de la Xina, el president francès creu que cal abordar de manera urgent un procés d’enfortiment perquè “Europa és mortal i evitar que mori depèn de les nostres decisions”. Abans de certificar-ne la mort, però, primer cal fer un bon diagnòstic del cos. En aquest sentit, Europa ha estat un referent primer cultural i després econòmic per a tot el món i podem estar orgullosos de compartir un marc amb un valors comuns. Però també cal admetre que els principals avenços col·lectius s’han limitat al terreny econòmic. Per això és interessant que la reacció apuntada per Macron entri també en l’àmbit de la solidaritat i el foment de la cultura, per exemple amb aliances museístiques i de biblioteques. Però, no ens enganyem, el nucli central del discurs de la Sorbona se centra en la necessitat de desenvolupar una indústria pròpia vinculada a la defensa que ens permeti fabricar més armament i més de pressa. I Macron no ho dissimula pas quan sentencia que cal preparar-se per continuar anant del braç dels nostres aliats però també per fer-ho sols quan convingui. El problema és que la terminologia apocalíptica que s’ha instal·lat a les cancelleries europees doni per amortitzades les vies del diàleg i la diplomàtica perquè aleshores qui estarà morta serà la política.