El Palau entra en campanya

Estava cantat que el cas del Palau de la Música Catalana i les sospites de finançament irregular de CDC entrarien de ple en la campanya electoral. I era inevitable que així fos perquè, per la magnitud de tot aquest cas, el que hauria resultat sospitós és que el soroll mediàtic i polític sobre l'assumpte s'hagués esmorteït durant aquests dies amb l'aquiescència tàcita de totes les parts actives i passives. El cas Millet, del qual el tema del finançament irregular de CDC n'és, a hores d'ara, només una presumpta ramificació, ha sacsejat amb prou força l'opinió pública catalana. En un moment tan sensible com és una cursa electoral és lògic pensar que una polèmica que dura des de fa mesos quedi sepultada sota una densa capa de silenci. L'entrada en campanya del cas, per tant, forma part del legítim debat de la batalla electoral i fins i tot dels plantejaments electoralistes èticament més reprovables.

El cas del Palau és, doncs, un assumpte polític més enllà de les implicacions judicials, perquè afecta un debat molt més ampli, que és el dels mecanismes de finançament dels partits, una controvèrsia que, per cert, els partits continuen després de dècades sense tractar amb propostes clares i un debat serè. Però tampoc es pot obviar que en tot l'assumpte la via política i la judicial han convergit de manera perillosa en aquest final de mes de novembre, coincidint amb el fet que alguns dels actors principals del procediment han accelerat les seves activitats després de mesos de marxa més aviat al ralentí. Per a la salut democràtica del país seria tan negatiu obviar o passar de puntetes sobre el cas del Palau durant la campanya electoral com catastròfic que la justícia decidís entrar en campanya. El tema és prou important perquè la justícia actuï al marge de la crispació i els interessos partidistes dels uns i dels altres, i a deu dies d'unes eleccions és clar que no hi ha temps per arribar prou a fons en la investigació per esvair tots els dubtes.