Opinió

Tribuna

Som el que sentim?

“L’educació emocional requereix docents a l’altura

M’envien en un tuit això: “No callis, no et reprimeixis: plora, riu, estima, enrabia’t, tremola. Totes les teves emocions són teves i volen el millor per a tu.” Sona bé, oi? Però, és veritat?

L’única esperança per al futur és una educació adequada. Les famílies ho saben: les escoles han d’ensenyar de manera global, integradora, flexible, competencial. I, per descomptat, proporcionar una correcta educació emocional.

La imprescindible Viquipèdia distingeix entre (a) la intel·ligència emocional, constructe hipotètic de la psicologia, que permet identificar les pròpies emocions i les dels altres, comprendre’n la complexitat i regular-les de manera apropiada; (b) les competències emocionals, aplicacions pràctiques d’aquest anterior coneixement; i (c) l’educació emocional, un procés formatiu des la infància i durant tota la vida. Hi intervenen força elements: la neurociència, les tradicionals competències socials, l’autoestima, les recerques sobre el benestar o la psicologia positiva.

Per Gottman, “la consciència emocional i la capacitat per gestionar els sentiments determina l’èxit i la felicitat en tots els àmbits de la vida, incloses les relacions familiars”, molt més que el ser llestos. Res a afegir-hi. D’altra banda, en un món dominat pels sentiments –des de la política fins als detalls més quotidians–, hi ha qui està convençut que podem ensenyar a gestionar la por, l’odi o l’ansietat, i a desenvolupar qualitats positives com l’empatia i la compassió. Ara bé, com es fa?

L’educació emocional requereix docents a l’altura i no es redueix mai a aquell “anar passant cursos”: és una feina d’artesà joier, en cooperació amb el subjecte que és educat. I aquesta tasca té molts vincles amb la família: “Quan volem canviar alguna cosa en el nen, cal veure si no podríem canviar-la primer en nosaltres mateixos” (Jung). Mesurem la salut en la gestió emocional a casa: l’optimisme, el penediment o la vàlua que es dona a l’esforç.

Els sentiments no poden governar tota la vida, perquè són forces externes, coses que “ens passen” i no saben dirigir-se a port segur. Per alguns filòsofs, “sentim el que som” (aristotèlics), per altres “som el que fem” (existencialistes) o “el que pensem” (racionalistes), o bé “som el que sentim” (emotivistes), i n’hi ha més. Una combinació és segura: “Fem el que sentim”, ja que el sentiment –ni la raó ni la pura voluntat– és motor de l’acció.

‘Philosophie Magazine’ dedica el monogràfic actual a la qüestió: “¿Què fer amb les nostres emocions?” Sis pensadors indiquen quina els afecta més. Les respostes: l’excitació, la letargia, la sorpresa, la satisfacció o la indignació. Sorprenent. Justament avui comença el curs acadèmic 2019/20: l’educació emocional travessa força assignatures (música, filosofia, expressió artística, literatura i d’altres). S’entreveu un futur de tecnocràcia i populisme inhumans: no ens podem limitar a una “docència mecànica i formal”, cal recuperar les emocions per fer-les, amb seny, receptores i motor de la vida digna.

No sé si es poden “ensenyar”, però sí compartir, viure i consolidar per al bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.