Opinió

Tribuna

El llegat irreductible de la Cabiria

Un dels records permanents que tinc de mi mateixa són els dissabtes al vespre al bar de casa meva. Havia de servir els sopars i, a mitjanit, la gent feia el cafè. De tant en tant demanaven copes i algun compte, i jo estava en una certa situació d’espera que podia acabar a les dues de la matinada. Aquestes van ser les meves nits de divendres i dissabte fins als 18 anys. Intentava fer els deures o llegir en alguna de les taules de marbre de l’establiment. Als anys vuitanta, però, va començar la presència amoïnosa de les màquines escurabutxaques, amb sorolls electrònics que m’impedien qualsevol concentració lectora. Aleshores acudia al darrer reducte perquè m’expliquessin una història amb sentit (el bar estava immòbil per a mi, taules amb converses en què no podia participar, temps quiet del jugador fonent-se les monedes). Sense tenir la menor idea del que veia, vaig ser l’espectadora imprevista d’alguna obra mestra. Vaig veure a batzegades Els gira-sols: Sofia Loren busca per una Rússia ingent el seu amor però, tot i que es troben, ja no poden recuperar-se perquè ell és dèbil i no l’ha sabut esperar i s’ha casat amb una altra. D’amor sense futur entre la Loren i el Mastroianni també vaig veure Una jornada particular. En aquella ocasió en Marcello era un poeta gai que feia l’amor amb la Sofia. Era un amor impossible però es van deixar travessar per la vida un matí de roba estesa. Però sobretot recordo aquella que, de gran, m’han dit que es deia Les nits de la Cabiria, que explica la història d’una prostituta que s’enamora d’un bon noi, tan bo i comprensiu que està disposat a “perdonar” el passat d’ella. Així que la Cabiria ven la seva petita casa, agafa tots els seus estalvis i marxa a conèixer la mare d’ell i a casar-se. El noi resulta que no és tan bo, que l’ha enganyada, que no l’estima, que tot plegat és mentida, tan sols una estratègia per robar-li el poc que té, tot el que ha aconseguit després d’una vida de misèries. La colpeja, li roba i hores després es desperta en un bosc, estabornida i sense res. Llavors s’adona definitivament de la impossibilitat de començar una nova vida de feliç dona casada. Ara haurà de tenir una existència infinitament pitjor que la que tenia abans: sense casa, sense diners, sense el seu barri ni amics. Tanmateix, sent uns nens rient i cantant i els segueix amb una il·lusió i entusiasme que vaig considerar heroic. Per a mi aquella dona del bosc colpejada i de caminar vacil·lant, però amb un somriure i uns ulls que cap salabror pot impedir que brillin, és la imatge més precisa d’algú irreductible. Aquella dona em va donar energies per fer totes les nits de bar de mitja dècada, vaig conèixer alcohòlics, desesperats, indecents, gent que per culpa d’una mala dosi mai més va baixar a la terra i em demanava aigua i un cafè, i sempre que he tingut un mal moment recordo la cara de la Cabiria, la seva força que emergeix del no-res, la seva capacitat de creure en l’amor i, tot i que la seva confiança l’ha portada a la ruïna, en el fons, res ni ningú li han pres mai una mirada plena d’il·lusió cap al món. Ingenuïtat o saviesa? Per a mi no hi ha una heroïna més gran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.