En aquest punt de la pandèmia, d’un confinament sense final a l’horitzó i mentre esperem els efectes de l’apressada tornada a la feina, ningú no pot fer previsions fiables. Però les xifres són les que són –tot i la diversitat de criteris– i són diferents en uns països i en d’altres. Però Espanya ja torna a ser campiona mundial; ara ho és pel nombre de morts per milió d’habitants. Potser, per alguns, és motiu d’orgull o potser només és el fruit de la malaptesa demostrada pels seus gestors, amb decisions preses amb un estil, això sí, inconfusiblement espanyol.

Si aquesta gallardía tan seva abans els havia fet passar de les peticions de l’ONU, ara, en crisi sanitària, fan els sords als avisos l’OMS. Què sabrà el món de tot això amb la clarividència dels millors especialistes, no per talent, sinó pel fet de ser espanyols! I nosaltres, amb la mort als talons i l’aigua fins al coll; a més –quina barra!-, amb tota la responsabilitat d’empreses i treballadors pel que pugui passar en un més que probable rebrot de contagis d’aquí a uns dies.

La història, de vegades, té guions paradoxals. El 2017 el president es va fer enrere en la declaració d’independència pel risc que hi hagués algun mort; avui, tot i caure en una ucronia, els morts es multipliquen i, a la vista de com s’han portat les coses a Portugal, per exemple, un es pot preguntar quants ens en podríem haver estalviat fent les coses a la nostra manera. Això sí, els nostres polítics, ben obedients, malgrat el risc evident per la vida de molts ciutadans. Potser els nets, si els avis sobreviuen, els explicaran totes les mentides que s’han dit en aquest episodi.

El futur només té un camí raonable, perquè l’alternativa als sàdics d’ara –la idea de les 1.714.000 mascaretes n’és pròpia!– encara és molt pitjor. I, els morts, ja els tenim.