Opinió

Tribuna

El plaer de prohibir

Poques coses hi deu haver més nobles en la digníssima activitat del servei públic que l’amor a les tradicions i la seva pràctica contumaç. Entre les hispàniques n’hi ha algunes de doloroses, que fins i tot fan sang. D’altres, per sort, són més benignes, i tenen l’avantatge que a la ciutadania ja no li venen de nou. De fet, fins i tot les trobaria a faltar. Entre aquestes últimes, en lloc destacat hi figura prohibir. Quina és la mesura príncep del govern davant de qualsevol emergència, de l’ordre que sigui? Prohibir. De prendre altres mesures ja en parlarem, però d’entrada, prohibir, prohibir, prohibir. Més endavant es descobreix que no calia, però tant hi fa, de moment ja la tens a dins: prohibit. Això –i altres factors– fa un cercle viciós de mútues desconfiances entre l’administració i la gent.

Desconec si n’hi ha estadístiques, però Espanya (i Catalunya) seria al llibre Guinness dels rècords d’incompliments de normes dictades per l’Estat. Als països del nord civilitzat –Alemanya, Escandinàvia, Països Baixos–, es decreta res i només a quatre hippiosos –amb tots els respectes– se’ls acut no fer-ne cas, perquè no pensen que els qui manen els vagin en contra. Aquí, la gent està convençuda –amb força raó– que els polítics són uns inútils que no saben el que fan i, per tant, no creure és qüestió de supervivència. A l’altra banda, els polítics estan convençuts que breguen amb una banda d’irresponsables incivils a qui cal collar fort. El peix es mossega la cua, i així gaudim d’un estat militar i policial –i judicial–. Hi ha molt més bastó que pastanaga, i no es va en la bona direcció.

Somniem una mica. No seria mala idea refundar l’Estat de Montesquieu i d’Adam Smith, pensar en un repartiment més equitatiu i controlat dels beneficis, replantejar-se en termes realistes la mútua estanquitat dels tres poders, i l’eficàcia de la democràcia delegativa-representativa, que no cal ser una àguila per veure que és un infecte femer. El sistema està esgotat, i el feudalisme financer i informatiu és més que un refugi; és el retorn d’unes desigualtats que superen les de la França de Lluís XVI. Però suposant que algú tingui les idees i els plans adequats, de quins mecanismes disposarà per fer-les efectives? La democràcia com a principi també està petada. Hi ha un altre cercle viciós: els partits depenen de les eleccions, les eleccions depenen del màrqueting, el màrqueting depèn dels diners, i els amos dels diners només volen –i provoquen– canvis que els donin més diners –les crisis inventades, sense anar més lluny.

És possible una millora? És raonable esperar-la? Per si ho dubtava algú, la broma del coronavirus ha esvaït qualsevol dubte que vivim en un país del tercer món, en una dictadura (cada cop menys ben) camuflada. No es pot esperar gran cosa d’un govern que en lloc de dedicar diners al daltabaix sanitari se’ls gasta per subornar les televisions privades perquè li facin propaganda. Fins quan ho ha de tolerar la ciutadania?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.