Pólvora i encens

El 13 de març d’aquest any havia quedat amb l’Hilari per visitar el monestir amb uns amics interessats a conèixer-lo per dins. La pandèmia no ho va fer possible en aquell moment i avui acabo de saber que ja no serà possible. Hilari Raguer ens ha deixat. Ens queda la seva obra i el seu compromís amb la defensa dels valors democràtics, la seva frontal oposició al franquisme i els seus hereus i la seva lluita per la independència de Catalunya. Ser independentista no és pecat és el títol d’un dels seus darrers llibres. Com a historiador ens ha deixat una extensa obra, des de biografies, Carrasco i Formiguera, el general Batet, Salvador Rial i Miquel Coll i Alentorn, fins a llibres on ell és un dels protagonistes, com és el cas d’El Quadern de Montjuïc i Gaudeamus Igitur. Notes per a una història del Grup Torres i Bages.

Però on la seva obra excel·leix és en els estudis sobre el paper de l’Església catòlica durant la Guerra Civil espanyola, en llibres com ara La espada y La cruz i La pólvora y el incienso.

En tota la seva obra reconeixia el mestratge de Josep Benet i el seguiment de la màxima de Lleó XIII: “La primera llei de la història és no gosar mentir; la segona, no tenir por de dir la veritat.”

Les seves obres i la defensa de les seves conviccions li van valer crítiques i desqualificacions, com ara ser separatista, monjo de Montserrat, i el van tractar d’“escurçó decrèpit”. Insults gratuïts, ja que el treball documental de tota l’extensa obra d’Hilari Raguer és impecable.

La relació amb la seva i meva universitat, “la Central”, va tenir moments emocionants, com ara quan el departament aleshores d’història contemporània li va retre un homenatge el 28 d’abril del 2014. L’homenatge va consistir en una classe magistral. Em consta que el va fer immensament feliç. El juny del 2019 va participar en el seminari de l’esmentat departament, en el simposi Els moviments independentistes a Catalunya i Euskal Herria. Però el moment culminant d’aquesta relació va ser l’acte de lliurament de la medalla d’or de la Universitat de Barcelona, el 23 de setembre del 2016. Amb la seva intervenció, amb ironia i humor, va descriure la universitat de finals dels anys 40. Una universitat on va desenvolupar el seu activisme cívic i polític, que el portaria a la presó. El final del seu discurs fou contundent: “Malgrat els meus 88 anys, encara espero veure, com propugnava en aquell full volant del 1951, una Universitat de Barcelona alma mater de la República catalana independent. Pólvora entre encens. No ho ha pogut veure. Però no pateixis, Hilari, arribarà.