La piscina del Voramar

Parlar de la piscina del Voramar és fer-ho d’una de les icones més conegudes d’un període irrepetible de la història de la Costa Brava. A principis dels anys cinquanta del segle passat, el nostre litoral es convertia en una destinació turística de prestigi internacional i centenars de milers de visitants, vinguts d’arreu, trobaven en la nostra costa un espai per descobrir i d’una bellesa incomparable.

La nostra població comença a despertar d’un llarg període en què l’economia de subsistència, bàsicament la vinya i la pesca, havia monopolitzat el dia a dia de la seva quotidianitat. L’arribada del turisme de masses a la Costa Brava es trobava amb un paisatge únic, pràcticament verge, i sucumbia al descobrir una mar amb platges d’aigua d’un blau intens, de cales úniques mig amagades entre penya-segats, i unes poblacions amb personalitat, caràcter i una oferta gastronòmica extraordinària.

Tot estava per fer, per inventar, per descobrir, i l’arribada del turista oferia unes possibilitats enormes per a una economia que s’apuntalava en el sector serveis i en la construcció, per créixer de forma ràpida i sovint descontrolada. El nostre litoral està ple d’exemples d’aquesta desmesura, que malauradament ha deixat una ferida en el territori que el temps no esborrarà.

Tot i el reconeixement unànime que moltes coses no es van fer bé i que la inexistència de planificació urbanística i, sovint, la nul·la consciència que el paisatge i el territori s’havien de preservar de l’especulació urbanística, des de l’Escala, malgrat que la piscina del Voramar és un dels exemples més il·lustratius d’aquesta mala praxi, no podem deixar de mirar aquest espai guanyat al mar amb estima i amb nostàlgia d’un temps pretèrit que molts escalencs recorden vivament i que forma part de la història del nostre municipi.

Tots tenim records ben presents d’aquesta època de transformació de sobtada modernitat, de contrastos i de convivència pacífica entre la barca de pescadors varada a la sorra, i l’estridència de colors dels biquinis i de les tovalloles dels banyistes.

Empresaris agosarats i visionaris copsaven les oportunitats del moment històric i les capitalitzaven generant riquesa i contribuint a l’acceleració d’una transformació encara sota el paraigua d’una dictadura franquista que ja començava a fer aigües.

La piscina del Voramar és un dels indiscutibles paradigmes d’aquesta època de llums i ombres. S’inaugurava per la revetlla de Sant Joan del 1960, amb una desfilada de models, un festival nàutic i una exhibició de salts de trampolí. Des de la seva construcció, som molts els que tenim records d’infantesa i de joventut inesborrables al costat de la piscina amb més glamur de la Costa Brava.

Els darrers anys, la degradació de l’espai ha anat desdibuixant en la nostra memòria el glamur del passat i, en l’actualitat, esgotada la seva concessió d’ús privatiu, la mirada a aquest espai ens ha d’interpel·lar per prendre consciència que no podem caure en els errors del passat, i que el futur del territori i del nostre model de desenvolupament s’han de fonamentar en el respecte i en la preservació del nostre immens patrimoni natural.