Opinió

LA GALERIA

Un molt bon any

La collita discogràfica del 1991 va ser impressionant tant en l’àmbit internacional com català, però alguna cosa va passar després...

Posem-nos nostàlgics: el 1991 va ser un molt bon any, com diria Sinatra. Va ser l’any del Nevermind de Nirvana, de l’Screamadelica de Primal Scream, de l’Achtung Baby d’U2, de l’Out of time de REM, del Ten de Pearl Jam, del Blood sugar sex magik de Red Hot Chili Peppers, del Loveless de My Bloody Valentine, del Trompe le monde dels Pixies, del Badmotorfinger de Soundgarden, del disc negre i homònim de Metallica, del Bandwagonesque de Teenage Fanclub, del The Real Ramona de Throwing Muses o del Blue lines de Massive Attack. Poca broma. Estem parlant d’alguns dels discos més importants de la història de la música popular del segle XX –volia dir del rock, però gairebé ja no m’atreveixo: tan desacreditat està el concepte–, concentrats en dotze mesos, al principi d’una dècada que després ja només va ser una llarga caiguda lliure per a molts dels esmentats, començant per Kurt Cobain. De tot això ja han passat 30 anys, sí. Uf...

A casa nostra, si és que hi ha casa d’algú, el 1991 va ser també l’any del Ben endins de Sopa de Cabra, un doble disc gravat en directe que ha quedat com el millor testimoni del grup en aquella època –els seus discos d’estudi, sobretot el primer, no reflectien bé la seva energia– i que manté des de fa anys un rècord de vendes per al rock català que difícilment perilla, tal com està el sector discogràfic. El 1991 va ser també l’any del brillant debut d’Umpah-Pah, Raons de pes; del segon disc de Kitsch, Kitsch II, peça clau del grup banyolí per als seus fidels seguidors; de L’últim segell de Sangtraït; d’És blau es fester, el primer disc dels menorquins més gironins, Ja T’Ho Diré, i ja en una altra òrbita, d’Homo homini lupus, el disc compartit pels banyolins HHH i els bascos Vitu’s Dance. Al marge de l’escena gironina, el 1991 va ser l’any del Calla i balla d’Els Pets, que s’obre amb Tarragona m’esborrona; el doble El més gran dels pecadors, de Sau; el segon disc de Lax’n’Busto, titulat com el grup, i l’últim disc (Creuer de luxe) dels injustament oblidats Detectors. I, evidentment, va ser l’any del cèlebre concert del Palau Sant Jordi, que va reunir Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets i Sau, com a principals representants d’aquell moviment anomenat rock català, el 14 de juny del 1991. També aquí va ser com arribar a dalt de tot de la muntanya russa. Després tot va anar de baixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia