Cinc anys del manifest de Koiné

En complir-se cinc anys de la presentació del popularitzat com a “manifest de Koiné”, creiem que convé fer-hi una mirada en perspectiva, tant davant les crítiques basades en tergiversacions com davant la realitat actual que confirma els temors de Koiné i que ha propiciat que alguns dels detractors del 2016 ara vagin coincidint públicament amb els nostres postulats.

Amb el manifest manifestàvem la necessitat que s’incorporés al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, i el compromís de restituir al català l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Val d’Aran), amb totes les mesures necessàries per garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal també pel que fa a la llengua, la qual cosa exclou tota voluntat supremacista, ans al contrari, mostra una voluntat de respecte al conjunt de les llengües presents a Catalunya.

Aquesta nostra proposta es va presentar públicament al paranimf de la Universitat de Barcelona el dia 31 de març de 2016, amb la signatura de suport de 276 personalitats, tant de Catalunya com de fora, vinculades professionalment al món de la llengua: filòlegs, pedagogs, professors, escriptors, periodistes, editors, etc.

La premsa se’n va fer un ampli ressò i moltes respostes ens van fer valença. Tanmateix, també vam rebre moltes crítiques de persones que ens acusaven de coses que nosaltres no havíem dit, d’algunes amb les quals discrepem i fins i tot d’altres que combatem. Intentar alertar del procés de substitució lingüística que vivim i apuntar les bases per mirar de revertir-lo ens va valdre el qualificatiu de racistes i supremacistes per part de moltes de les persones i entitats sempre hostils a qualsevol esforç per evitar la situació d’ús subordinat sistemàtic en què vivim com a condició sine qua non per a la reversió del procés de substitució lingüística que hi ha engegat, unes persones i entitats que, per les afirmacions que feien, mostraven que no s’havien ni pres la molèstia de llegir amb rigor el manifest i encara menys el document en què s’exposa àmpliament la nostra posició.

Encara avui, cinc anys després, continua sent oportú respondre a aquestes acusacions:

En cap cas vam proposar un monolingüisme català. Ben al contrari, l’aprenentatge d’altres llengües europees o de gran extensió global ha de reblar la necessària integració en el marc europeu i facilitar-nos l’obertura al món. Per això també proposàvem l’aprenentatge, en els casos en què això sigui possible, d’altres llengües presents a Catalunya, com –per exemple– el romanès, l’amazic o l’urdú, que en molts aspectes ens poden ajudar a afavorir una convivència millor. Tanmateix, també estem convençuts que si no s’aconsegueix que la llengua catalana sigui considerada llengua territorial (com també ha de ser l’occità aranès a l’Aran), llengua franca i normal de Catalunya, i que tant l’administració com la societat en general se sentin impulsats a usar-la com a tal, la llengua catalana acabarà sent substituïda definitivament per la llengua castellana a tots els carrers i ciutats del país.

Volem també insistir i deixar ben clar que de cap manera no es pot penjar l’etiqueta de supremacista al manifest Koiné ni a cap dels seus signants. El terme supremacisme es fa servir arreu per descriure una ideologia política que perpetua i manté la dominació social, política, històrica, cultural... de les persones identificades com de raça blanca. El supremacisme s’identifica, doncs, amb ideologies racistes, xenòfobes, nazis o imperialistes que consideren que la seva llengua, la seva cultura, la seva concepció del món és millor que la dels altres. Aquest ha estat també el cas de l’Estat espanyol, que, pel cap baix, de 1714 avant ha maldat per imposar el castellà a tots els territoris i nacions que, de grat o per força, en formaven part.

Per contra, el manifest Koiné l’únic que fa és cercar la manera d’evitar que el castellà, una llengua que el supremacisme espanyolista considera millor que les altres (així s’ha expressat i defensat en múltiples ocasions), continuï sent imposada en un territori en detriment de les llengües autòctones. Els signants del manifest Koiné defensem totes les llengües i no considerem que n’hi hagi cap d’inferior ni de superior a les altres. I per això mateix, no sols no defensem el monolingüisme social, sinó que en som del tot contraris.

Les acusacions de racisme contra Koiné es van basar en la tergiversació de la frase en què recollíem denúncies prèvies sobre com la dictadura va voler emprar i estimular els corrents migratoris com una eina per al genocidi lingüístic i cultural per la via de la minorització demogràfica dels catalans al nostre propi país. En aquests cinc anys, el món acadèmic ha continuat consolidant els estudis del que s’anomena “enginyeria social de les migracions”, àmbit d’estudi que s’interessa, entre altres aspectes, sobre com les dictadures i els règims totalitaris empren els corrents migratoris com a instrument polític (amb casos com la política del PCUS envers Ucraïna i altres repúbliques i territoris de l’URSS, o la crisi dels balseros, els xantatges de Gaddafi i Erdogan a la UE o la manera com Trump o Orbán han fomentat la xenofòbia). Estudiats comparativament aquests casos, trobem innegable que la dictadura franquista aspirava a una “solució final” basada en la residualització demogràfica dels catalans.

Finalment, volem advertir la societat catalana en general sobre les tècniques de confusió social que empren el feixisme i l’espanyolisme, consistents a acusar els seus adversaris d’allò mateix que els caracteritza i buidar de contingut els mots que defineixen ells mateixos per tal de sembrar la confusió i neutralitzar tota capacitat crítica sobre els seus perills. Així, acusen els demòcrates de colpistes mentre es neguen a condemnar l’autèntic colpisme, i acusen Koiné i els independentistes mentre s’oposen al requisit de coneixement de la llengua pròpia al País Valencià i a les Illes Balears, i defensen l’article 3 de la constitució neofranquista de 1978, que atribueix més drets i menys deures lingüístics als ciutadans de nació castellana, en una clara violació de l’article 2 de la Declaració Universal de Drets Humans.

Ens congratulem d’anunciar que ben aviat totes les falsedats que van servir per intentar desmerèixer el nostre treball quedaran refutades amb el llibre Llengua i República: el Manifest de Koiné argumentat, que tenim en premsa.

Els onze membres actuals del Grup Koiné són Joaquim Arenas i Sampera, Joan Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena i Bernal, Blanca Serra i Puig, i Josep M. Virgili i Ortiga

Trobareu la versió íntegra de l’article al web Llengua i República. http://llenguairepublica.cat/