La llar compartida, en perill a Barcelona?

Una de les característiques més rellevants de la nova economia digital és que permet rendibilitzar recursos ociosos i infrautilitzats, com ara una habitació, un vehicle o una cuina. La creació de nous marketplaces que faciliten a qualsevol ciutadà oferir béns i serveis a canvi d’una remuneració reconfigura l’estructura dels mercats afectats i també el seu grau de competència. Les característiques dels nous serveis sorgits d’aquests entorns digitals també poden contribuir a crear una nova demanda que prèviament no existia, ja sigui pel fet de l’aparició de serveis de nova creació o per una reducció dels preus de mercat dels serveis ja existents.

El marc regulador d’aquests mercats sovint no és capaç d’adaptar-se a la mateixa velocitat amb què aquests canvien, i aquest fet sovint provoca situacions d’inseguretat jurídica i conflictivitat regulatòria. Un dels sectors que més s’ha vist sotmès a aquesta situació ha estat, juntament amb el del transport, el sector del turisme. És per això que el decret 75/2020, del 4 d’agost, de Turisme de Catalunya, va en la bona direcció, ja que va donar resposta a una problemàtica que feia anys que persistia: la manca d’un marc legal que reconegués les noves modalitats d’allotjament turístic que s’han desenvolupat arran de l’expansió de les plataformes digitals.

L’esmentat decret incorporava, entre d’altres, l’anomenada “llar compartida”, definida com “l’allotjament turístic que és l’habitatge principal i residència efectiva de la persona titular i que es comparteix com a servei d’allotjament amb terceres persones a canvi de contraprestació econòmica i per a una estada de temporada. La persona titular ha de residir en l’habitatge mentre dura l’estada”. Per tant, aquesta nova modalitat es configura com una activitat turística no professional on la persona comparteix el seu domicili habitual amb terceres persones, amb una durada màxima de 31 dies.

Tanmateix, el mateix mes d’agost el consistori de Barcelona anunciava la suspensió de la concessió de llicències per un període d’un any, i a principis de l’any 2021 va anunciar que tenia la intenció de prohibir la modalitat de la llar compartida. La restrictiva regulació imposada pel pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (Peuat) no és quelcom nou. Des de la seva promulgació ha estat objecte de fortes crítiques de diverses entitats i sectors i també de recursos judicials (gairebé un centenar de presentats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). L’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) va emetre un informe molt crític i desfavorable sobre l’aprovació definitiva del Peuat.

Aquesta prohibició, inexistent a la resta de capitals europees, suposa l’establiment de barreres d’entrada absolutes en perjudici d’aquells ciutadans que vulguin compartir la seva llar per períodes de curta durada. Parlem de barcelonins que llogaven una habitació per complementar la seva renda, fer front al pagament de la hipoteca o finançar els estudis d’un fill a l’estranger. Alhora, la competència en aquest mercat es veurà, una vegada més, debilitada, reduint la varietat i la qualitat de l’oferta turística a la Ciutat Comtal.

També és discutible l’encaix de la nova prohibició amb la directiva 2006/123, relativa als serveis en el mercat interior (DS). La prohibició de la llar compartida a través d’un instrument de naturalesa urbanística no pot amagar que el que s’està fent, en essència, és restringir (en aquest cas, prohibir) una activitat econòmica.

La tinenta d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat, Janet Sanz, va argumentar la prohibició dient que “permetre aquesta modalitat de lloguer comportaria un augment desorbitat de l’oferta turística a la ciutat i un perill, ja que 670.000 cases podrien acollir turistes”. Sanz sembla assumir que el mercat s’expandirà en la mateixa magnitud que cada una de les potencials llars compartides, com si l’oferta generés de manera automàtica la seva demanda, ignorant que no necessàriament ha de ser així, i que el fet que existeixi una oferta potencial (encara que no s’acabi materialitzant) pot actuar com un mecanisme de mercat per disciplinar els operadors turístics tradicionals.

La mateixa tinenta d’alcalde afirmava el 2011, abans de formar part del govern municipal, que “la llar compartida necessita un marc normatiu adequat a la realitat d’aquelles famílies que comparteixen habitatge habitual per complementar els seus ingressos”. Què ha canviat perquè la regidora que demanava un marc normatiu específicament adaptat a la llar compartida per dotar aquesta modalitat de seguretat jurídica ara decreti una insalvable prohibició? I encara més en un moment com l’actual, on segurament és més important que mai que les famílies puguin complementar els seus ingressos, ja que majoritàriament han estat víctimes d’una forta davallada com a conseqüència dels efectes de la Covid-19.

Així doncs, la prohibició decretada pel consistori és una mesura que no va en la bona direcció, que incrementarà la conflictivitat regulatòria, reduirà l’oferta i incidirà de manera negativa en el benestar de ciutadans i consumidors. És per això que seria desitjable replantejar-la o suprimir-la i fer un bon ús de les atribucions que confereix el decret de Turisme de Catalunya i la llei 5/2020. En resum, cal una aproximació basada en les tesis de Janet Sanz, però les de fa deu anys.